Preguntat per què el Govern català, en un context d'austeritat general, no abaixava el pressupost dels actes de l'11 de setembre, el portaveu Francesc Homs responia sense rubor que "es tracta de la dignitat del país". No entrarem a debatre què dignifica o no un país, entre d'altres coses perquè el concepte de dignitat, aplicat en termes patriòtics, adquireix unes tonalitats messiàniques i perillosament tendencioses. Però no deixa de resultar curiós que aquesta mateixa "dignitat" no s'hagi invocat a l'hora de passar la tisora per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Per descomptat que TV3 i Catalunya Ràdio són el fruit de l'esforç de nombrosos professionals, però per damunt de tot esdevenen, finalment, un símbol. Símbol d'un caràcter propi, d'una qualitat que d'altres emissores autonòmiques no tenen. D'una aposta per la producció pròpia, d'una determinada modernitat en la posada en escena dels informatius. Que aquest petit país disposi d'una cadena pública tan precursora en tantes coses és símbol d'una singularitat, d'un sentiment transversal que uneix aquest calaix de sastre anomenat Catalunya com poques coses ho aconsegueixen fer. Per tant, assumint tot això, s'entén que la ciutadania hagi pres més consciència de les retallades amb l'anunci de la tisorada a la CCMA que no amb el que ja està passant amb l'educació i la sanitat.
I les mesures vénen a més de la mà d'aquells que durant molts anys han volgut fer creure a tothom que eren els legítims pregoners de la catalanitat, els mateixos que apel·len a la responsabilitat cada cop que algú els porta la contrària. La veritat és que tot plegat fa un tuf molt familiar i tristament reconeixible. Se'n diu tuf de purga, d'intervencionisme de la vella escola. Perquè no hi ha millor manera de fiscalitzar els símbols que tallar-te'ls a mida. Encara que sigui a costa del poder adquisitiu dels treballadors i de reduir tota la creativitat d'una cadena televisiva a la naftalina de Ventdelplà.
