En Manel Serra és un professional que inspira confiança. Podem afegir-hi que la seva professionalitat és de contrastada solvència. Ho ha demostrat amb discreció i eficàcia des de diversos camps; sobretot en el terreny cívic i en el terreny professional. Des de molt aviat ho va demostrar un cop llicenciat en ciències econòmiques en diversos treballs en el món empresarial. Però jo destacaria, sobretot, una aportació singular que vaig conèixer de prop: la monografia comarcal dedicada al Gironès dins de la sèrie de monografies comarcals que en els primers vuitanta havia llançat la Caixa d'Estalvis de Catalunya. Un cop acabat el treball va esdevenir el llibre El Gironès. Aproximació a l'estructura sòcio-econòmica (Barcelona, 1981), que signarien conjuntament Montserrat Terradas, Rosa M. Picamal i Manel Serra. És evident que han transcorregut trenta anys, però aquest llibre constitueix una aportació singular a l'anàlisi de les potencialitats del Gironès, s'afegia a la tradició de les monografies que s'havien escrit en època republicana i assenyalava les oportunitats i els reptes que la comarca aprofitaria i que recolliria apuntant els nous riscos Josep Oliver en els seus treballs dels darrers anys noranta.

La seva dedicació professional als temes de l'aigua, des de la gerència del Consorci de la Costa Brava, de 1983 fins a les darreries de 2011 assenyalen una llarga trajectòria professional sota mandats ben diversos, des de compromisos i fonaments estrictament professionals i amb una clara orientació al servei públic, a l'atenció directa als ajuntaments socis del Consorci i a l'acompliment dels objectius bàsics d'aquest organisme. Des d'aquesta responsabilitat es va haver d'ocupar de les inversions en infraestructures de sanejament de gran envergadura i d'abastament d'una importància cabdal. Vull subratllar el desdoblament de la canonada del Pasteral, dedicat íntegrament a complir i fer complir els cabals compromesos amb la llei del Ter, un cop es va decidir la derivació de les aigües del Ter cap a l'abastament metropolità. La inversió per a Girona i sobretot per a la Costa Brava va arribar tard, però va ser reclamada, exigida i materialitzada sota la direcció eficaç de Manel Serra. Crec que puc dir, sense cap por d'equivocar-me, que si féssim un repàs dels que són o han estat alcaldes i alcaldesses de les poblacions directament ateses i representades al Consorci tots coincidirien en l'apreciació del rigor i l'eficàcia com a paradigmes de l'actuació d'en Manel Serra.

En un text breu, "Alguns elements per a una cultura de l'aigua i un epíleg dedicat al riu Ter" (al llibre L'aigua a Catalunya. Una perspectiva per als ciutadans, Càtedra Agbar, 2006), Serra fa una aproximació de gran agudesa a les mancances de les infraestructures, a la seva concepció antiga, a la desconfiança creixent i a la necessitat de replantejar, amb paràmetres nous, el problema de l'aigua, sense estar-se de dir que en ple segle XXI calia esperar de les autoritats polítiques i hidràuliques una resposta intel·ligent a la problemàtica del Ter, un riu que havia deixat de ser riu.

En la trajectòria d'en Manel, com hem dit, hi ha també una dimensió de compromís cívic. S'expressa en la seva inquietud ciutadana, en la seva participació en la gestació i la gestió de la Llibreria 22, s'expressa també en el seu text, memorialístic i cívic, dedicat al barri on va néixer, El Grup de Sant Narcís de Girona. 50 anys (1952-2002), (Girona, Ajuntament, 2002), en el qual explica les seves vivències i l'evolució social del barri, que ell va veure créixer i fondre's amb la ciutat de Girona sense perdre mai la singular personalitat que el va caracteritzar des de la seva construcció, com ha explicat molt bé la Rosa M. Fraguell. I té una culminació molt especial en el difícil compromís de liderar l'entitat Caixa de Girona fins a l'absorció per la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona i la direcció de la Fundació de la Caixa de Girona i el seu recorregut pel panorama pantanós de la crisi de les entitats d'estalvi, amb salvaguarda i cura dels dipòsits dels clients de l'entitat que va presidir.

Vull afegir, sobretot en la seva condició de vicepresident del Consell social de la Universitat de Girona, una intervenció brillant i contundent, tant com documentada, en l'acte d'inauguració del curs acadèmic 2011-2012 a l'església de Sant Domènec, magnífica sala d'actes de la Universitat de la ciutat a pocs mesos del vintè aniversari de la seva erecció per Llei. Diagnòstic i programa ressonaven en les voltes gòtiques amb la contundència dels sermons dels dominics que havia albergat i amb la claredat de qui posa el dit a la nafra dels temes pendents i de les qüestions obertes. Va ser un discurs llarg i sonat, un clar advertiment al món acadèmic i sobretot als responsables polítics des de la tribuna acreditada de la societat civil.

Si el tema que ara s'ha suscitat en relació amb la gerència del Consorci de la Costa Brava és un tema de "confiança" no veig per on pot grinyolar si la "confiança" es mesura en termes de professionalitat i compromís. Si no és, esclar, que es tracti a criteri dels nous responsables polítics de la Diputació i del Consorci d'una qüestió de "confiança política", d'adhesió incondicional a les sigles. Deixem per als advocats i els tribunals els temes de caràcter administratiu, civil i penal que es podrien desprendre d'una acció unilateral que trenca un contracte recolzat en un concurs públic produït cinc anys abans de l'aprovació d'uns estatuts que el que feien era preveure l'eventualitat d'un canvi de persona en la gerència un cop conclòs el compromís contractual d'en Manel Serra.

Centrem-nos només en la "confiança". És cert que en Manel Serra, de 1987 a 1995, inscriu el seu nom en l'acreditada llista dels regidors d'hisenda de l'Ajuntament de Girona, un d'ells de CiU i la resta presentats en llistes del PSC. En Manel Serra es va brindar a col·laborar amb el projecte del PSC a la ciutat sense cap compromís de militància estricta i des del més estricte vessant professional. Aquest fet ha permès, mandat darrere mandat, tancar uns comptes sanejats, clars, amb romanents positius, amb un endeutament baix, amb crèdits subscrits i disponibles, amb capacitat d'inversió assegurada. Com ara.

Però això justament no és motiu de desconfiança si es vol fer prevaldre la professionalitat com a argument de la confiança. És el criteri que vaig aplicar quan em vaig fer càrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Només van canviar set persones, estrictament els càrrecs eventuals i, fins i tot vaig mantenir dos directors generals que venien del Govern anterior i vaig acollir al Departament algun altre alt càrrec que havia cessat en una altra conselleria.

Sembla, però, que ara es volen fer valdre uns altres paràmetres per mesurar la "confiança" i no tinc pas la seguretat que amb aquests criteris hi surtin guanyant els ciutadans per molt que hagin votat majoritàriament determinades opcions. Segur que la confiança dels ciutadans reclama una altra mena de confiança per a l'Administració pública.