Alemanya està col·lapsant la recuperació europea i condemnant-la a l'estancament a favor dels interessos particulars de les seves empreses i bancs. Ha imposat la doctrina de l'austeritat, que bloqueja les possibilitats de creixement. L'economia està paralitzada a falta de crèdit i a falta de confiança. Alemanya obliga a estrenye's el cinturó i aquesta idea ha estat assumida per la resta de països de la UE fins a fer-la seva i batre's amb qui gosi impugnar-la. França, que ja ha escenificat la seva posició subalterna en les últimes setmanes, s'ha dedicat a ensenyar el nou dogma. Rajoy el complirà al peu de la lletra, amb la voluntat del deixeble que no vol ser relegat pel professor. No serà el primer de la classe. Itàlia se li ha avançat.

L'axioma ha impregnat tots els països. Ha penetrat a través de la incertesa obrada per la conjuntura, de la por a la fractura europea, del temor a l'enfonsament de l'euro i del respecte al domini alemany fonamentat en la seva fortalesa. L'obstinació per l'austeritat i la disciplina fiscal -que prové dels fantasmes del passat alemanys sintetitzats en la república de Weimar- col·loca Europa en una direcció equivocada. De les dues potes centrals, la del deute i la de la falta de creixement, és aquesta última la més preocupant, la que aboca milers de persones a l'atur diàriament i la que no permet protegir-los de les desavinences dels mercats.

En la cimera de Brussel·les va tornar a vèncer Alemanya: sortida de la crisi per la via de l'austeritat. Només va piular Cameron i no li va a anar gens bé. A Brussel·les es va cosir de nou Europa i es va frenar (per ara) l'apocalipsi que planava sobre l'euro. Però el substancial en termes pràctics es va diluir en l'argamassa naixent. No es van injectar euros en el sistema, ni se li va atorgar més "sobirania" al BCE, que fins i tot ha de demanar permís al directori per comprar bons a gran escala i alleujar els problemes financers privats i públics. Les bases per formalitzar la legitimitat del BCE s'han posat, però Mario Draghi segueix sent un ostatge de la tesi germànica, que a més aplaudeix sense dir ni piu.

Tant el Nobel Joseph Stiglitz com el financer George Soros han advertit que el camí emprès per Alemanya i ratificat a Brussel·les pels altres països condueix a l'abisme i a una altra depressió. En la pràctica també ho han percebut els temuts mercats. La seva resposta -la de dilluns- no atorga marge al dubte, perquè és dramàtica. Baixada de borses, pujada de la prima de risc a Espanya, Itàlia o França, desassossec financer per tot arreu. L'obcecació d'Alemanya en negar-se que els diners públics reparin la falta d'inversió sotmet Europa a un carreró sense sortida en el camp econòmic. En el polític, la seva hegemonia -que ningú li ha atorgat- és un atac a l'europeisme, idea que es basava en l'interès comú. Com ha recordat Helmut Schmidt, avui Alemanya encara està més en deute amb Europa -en deute moral- que Europa amb Alemanya. El projecte europeu es va crear "contra" Alemanya. Contra les guerres del XX que van assolar Europa i el seu actor principal. I va emergir sobre les renúncies sobiranes a fi de consolidar els pilars supranacionals. Avui marxa en direcció contrària. Al capdamunt, Alemanya, implantant obligacions i sermonejant la resta d'Europa. I, després, tots els altres, en processó tributària. El Regne Unit ha dit adéu. Però ha estat un adéu precipitat i poc cautelós, que es disposa sobre un gran interrogant. I Washington encara no ha parlat.