L'acció de la darrera novel·la negra, Amb l'aigua fins al coll, de Petros Màrkaris se situa en una Grècia en plena crisi econòmica. El comissari Kostas Jaritos anirà de corcoll per culpa d'una sèrie de decapitacions de banquers, alhora que un anònim agitador empapera la ciutat d'Atenes de cartells que aconsellen a la gent no pagar el deute als bancs.
La mala bava de l'escriptor no es limita a posar a la picota els banquers sinó que s'esplaia en el trist i desolador panorama d'un país en fallida. Un dia sí i l'altre també la gent es manifesta pels carrers i es multiplica el caos circulatori de la capital grega, un tret característic en els llibres d'aquest autor.
Ara bé, el relat policíac queda diluït per la indignació de la població contra la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), que els ha imposat dràstics ajustos per fer front a un deute acumulat que no podran pagar mai.
A més a més, és un deute injust que s'origina als anys setanta amb la dictadura dels coronels, continua durant la dècada dels vuitanta amb la injecció de diners dels governs conservadors i socioliberals a grans empreses per eixugar pèrdues, s'intensifica amb la corrupció generalitzada durant l'organització dels Jocs Olímpics del 2004 i s'amplia amb la compra d'armament a França i Alemanya per conjurar un hipotètic atac de Turquia.
En el llibre, hi ha un passatge esfereïdor: el responsable d'una agència de qualificació del deute expressa, amb un cinisme aclaparador, que l'Estat del Benestar va ser una creació artificiosa per aturar l'expansió del comunisme després de la II Guerra Mundial.
Per tant, amb la desaparició de les "democràcies populars" dels països de l'est, el desmantellament dels serveis públics essencials seria bufar i fer ampolles si s'aprofitava qualsevol crisi per divulgar que era insostenible sense haver de donar explicacions i sense trobar gaire oposició.
De fet, en la novel·la, la patronal bancària acusa la policia d'inoperant i amenaça amb una congelació temporal de préstecs. Aquesta actitud bel·ligerant no impedeix, però, que un dels seus principals dirigents emfatitzi sobre la funció social de la banca que dóna suport a iniciatives empresarials i augmenta, amb la concessió de crèdits, la capacitat de compra dels ciutadans. Amb altres paraules, una forma d'incitar la gent a viure pel damunt de les seves possibilitats.
Quina admirable lliçó de filantropia! Els bancs no busquen obtenir beneficis sinó complir una funció social. Realment admirable!
Aquest descobriment pot revolucionar el món de les finances.
