La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions) és el nou descendent literari del fèrtil Pep Prieto, que al Twitter se'ns presenta com a periodista, presumpte escriptor, pare vocacional i cinèfil malaltís. La novel·la s'erigeix com una anada d'olla molt consistent, defensada amb gràcia i gens mancada de classe. La sinopsi: un corresponsal parlamentari que treballa en un mitjà digital descobreix que té el poder de fer realitat allò que escriu. I a partir d'aquí, la troca, que no revelarem, s'embolica que fa fort.
S'imaginen tenir aquest poder? Què escriuríem els imbècils del món mundial? Un clàssic fàcil: compraríem un número de la grossa de Nadal i, en comptes de demanar que toqués al cul del món, o sigui, Grañén, ens posaríem a teclejar, més o menys: demà em tocarà la grossa a mi, íntegra (i pensaríem, sense escriure-ho: els demés que es fotin). Un (u)tòpic: que hi hagi pau al món. Un altre clàssic: que aquella rossa d'ulls blaus i pits grossos es fiqui al llit amb mi. Més: poder volar; ser invisible; jugar a futbol com en Messi; tenir salut; cantar com en Bono dels U2; ser més guapo que en Brad Pitt; ah,i fornicar molt.
I què faria un president, amb aquest poder? Posem-nos, amb il·lusió, en la pell de l'Artur Mas: que s'acabi la crisi, per l'amor de Déu! Un pacte fiscal com una catedral. Que en Mas-Colell faci un curs d'oratòria, ni que sigui a distància, i es talli els cabells. Que els socialistes perdin totes les eleccions que queden. I, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a!
I en Rajoy? Primer: que no em truqui la Merkel, que no em truqui que em fa por! Segon: que s'acabi la crisi, però sense passar-se que una mica de mal rotllo sempre va bé. Tercer: I una merda el pacte fiscal! Quart: Que els socialistes perdin totes les eleccions que els queden, eh Artur?. I cinquè: una, grande y libre.
En fi: cada imbècil, en el sentit literari de la paraula, amb el seu tema.
