Els meus pares van néixer als anys vint. La guerra els va enganxar amb dotze. Van perdre germans, però en tenien de sobres. Es van posar a treballar abans dels catorze i no van parar. Van viure de lloguer, van tirar endavant els seus fills, els van donar estudis. La seva no va ser una vida fàcil, però a canvi van tenir una bona jubilació. Van complir els 65 a finals dels vuitanta i el primer que van fer va ser apuntar-se a un viatge. Res luxós: autocar i hotels decents, però a raó de dues excursions d'una setmana cada any, en el seu retir van veure el que en mig segle no havien pogut: de la Jungfrau a les Rías Baixas i del Teide al Mont-Saint-Michel. Després, les xacres de l'edat van reduir el seu ritme. Als 75 anys, a la meva mare li van implantar una pròtesi de genoll que li va regalar més d'una dècada de bona qualitat de vida.

L'assumpte dels meus pares no era cap privilegi. Milers de jubilats amb pensions mitjanes han pogut gaudir de semblants comoditats. Entre la Seguretat Social i alguna ajudeta dels fills han tingut ingressos suficients per viure i fins i tot viatjar, i la sanitat pública els ha pagat els medicaments i les pròtesis. En termes generals, mai abans cap generació havia gaudit d'una vellesa semblant. No la van tenir els pares dels meus pares, per descomptat. I tal com pinta l'assumpte, no la tindrem els seus fills.

S'acostuma a dir que els joves d'avui seran la primera generació que viurà pitjor que els seus progenitors. L'observació nomès és correcta en una perspectiva de poques dècades. El traç de la història dibuixa, en el seu conjunt, una fletxa cap endavant, però vist de prop l'esmentat traç és oscil·lant i ple de retrocessos.

Els que eren joves en la guerra i en la postguerra ho van passar pitjor que els seus predecessors a la mateixa edat, però després van tenir una vellesa incomparablement millor. Els seus immediats descendents hem tingut una joventut i una vida adulta molt més desfogada, però ara ens enfrontem a un tram final força més ombrívol.

No només no estem segurs de quan ens podrem jubilar, sinó que tot apunta que les pensions públiques donaran cada vegada menys de si, i ens angoixa el temor que el pla privat ens torni menys d'allò aportat. L'onada de retallades en sanitat diu que la meva pròtesi de genoll serà molt més difícil d'aconseguir que la de la meva mare, i si la malaltia em transforma en dependent hauré arribat tard a les ajudes, com tots els qui no van poder aprofitar la mínima finestra d'oportunitat que ja s'està tancant. A sobre, amb el mercat enfonsat ningú em farà una hipoteca inversa sobre el meu pis. La meva generació pot tenir una vellesa pitjor que la dels nostres pares.

Què és millor, una bona vida amb una vellesa dolenta, o el contrari? Les pel·lícules que ens agraden són les que acaben bé. Quan la tribu ensenyava valors i principis de sentit comú, inculcava als joves la conveniència d'estalviar per al demà, i els contes morals ens parlaven de vellesa de fred i fam després de vides d'irresponsable excés.

La societat de consum i la seva necessària conseqüència, l'endeutament salvatge, ens han inscrit en l'elogi de la cigala i en el menyspreu de la formiga. Però no hi ha cicle que cent anys duri, i la llei del pèndol estableix que tard o d'hora el que es va enfonsar tornarà a flotar, encara que transformat en alguna cosa que no sabem.

Els joves d'avui passaran uns quants anys dolents, que trampejaran amb l'energia pròpia de la seva edat, però és força probable que els toqui una bona vellesa, com els va tocar als meus pares. No obstant això, què passarà amb nosaltres?