Home de seixanta anys, que en feia 39 que treballava per a la mateixa empresa. S'havia dedicat sense reserves al que considerava com una part de si mateix, fent hores i actuacions més enllà del que li era exigible, legalment, sense reclamar altra cosa que el reconeixement a la seva persona i trajectòria professional. El seu treball i la seva dedicació donaven sentit a la seva vida i eren referència imprescindible en el seu entorn i en les seves relacions socials. Aquest home havia viscut i s'havia desviscut per l'empresa i mai va donar motiu per a cap retret ni cap amonestació o sanció.
Dona de 55 anys, amb una trajectòria laboral al servei d'una única empresa, de més de 35 anys. Mai havia faltat a la feina, a excepció de baixes justificadíssimes, com algun accident o per motiu de maternitat. Feina senzilla era la que tenia encomanada, però que ella la vivia com si fos la més important del món, i s'hi dedicava amb plena responsabilitat i alegria. La seva feina ha estat part essencial de la seva vida i del sentit d'aquesta. L'empresa la sentia com a pròpia, tot ignorant que les societats no solen tenir cor ni sentiments.
Jove de 19 anys que, amb il·lusió i moltes ganes d'aprendre i progressar, feia dos anys i mig que treballava, per primera vegada a la seva vida, i que estava satisfet de la feina que se li confiava i del progrés personal i social que la seva primera ocupació retribuïda li reportava.
Són tres petites històries, de persones concretes, amb noms i cognoms que han sofert el drama de veure el seu projecte laboral esmicolat per la tan repetida i antisocial crisi econòmica, que des de fa uns quatre anys colpeja dramàticament persones i famílies, trencant projectes, ensorrant esperances i fent tancar empreses. Aquestes tres persones, com tants milers d'altres, han anat a engruixir les llistes de l'atur, i han contemplat, impotents, com acaba una etapa de la seva vida, malgrat la seva empenta, el seu esforç i la seva col·laboració. I molts milers més, fins a arribar o depassar els cinc milions d'aturats, ja fa temps que pateixen les conseqüències d'una situació econòmica lamentable i unes perspectives laborals i socials que no inviten a l'esperança.
Cal replantejar moltes coses, cal revisar moltes conviccions, cal reestudiar molts projectes i és necessari i exigible que els màxims responsables polítics i econòmics facin tot el necessari per redreçar la situació i així poder tornar l'esperança d'un futur millor i més solidari a la ciutadania. Sense treball, els drets més imprescindibles com són la salut, l'educació i l'habitatge o la mateixa estima personal i social queden lluny de ser una realitat palpable. Esperem que amb el nou any, polítics i responsables econòmics entenguin que la dignitat de les persones està per sobre de la necessitat del benefici i que és imprescindible la col·laboració sincera de tots ells per donar solució i resposta a les necessitats de la nostra societat. O ens en sortim tots junts, o fracassarem tots plegats.
Us desitjo a tots un any 2012 amb salut, treball i estimació solidària.
