El diumenge dia 15 de gener a la nit la TV-3 va emetre El preu de ser els millors, una producció de Babel Press (França) que arremet durament contra els bons resultats escolars de Corea del Sud, que segons l'informe mundial Pisa, va ocupar el primer lloc en les proves objectives a les quals sotmeten tots els països per comprovar el nivell acadèmic dels estudiants. El reportatge de TV3 va presentar uns adolescents atribolats, uns pares obsessius per veure triomfar els seus fills i una política oficial erràtica de Corea per destacar en ensenyament. Una visió dramàtica de la forma d'educar que projecta la imatge que, si bé és del tot innegable que els nois i noies coreans del sud són aplicats, llestos, ben educats, competitius, ai las! no són gens feliços, puix que ells cobegen ser com els nois i noies occidentals. Tot deixant de banda que les turbulències emocionals caracteritzen als adolescents de tots els països, el pas de la infància a la pubertat és sempre un període traumàtic de tensions internes i externes i la majoria de joves se senten incompresos i no saben massa bé què fer d'ells mateixos. No obstant, mirant el reportatge semblava que aquesta afecció només la pateixen els nens coreans i tot per culpa de la seva voluntat d'aprendre.
La sinècdoque visual era constant en el documental, es confonia la singularitat i l'excepció en una norma d'ús comú, de la part en feien un tot, d'un cas particular, una generalització, per això la frivolitat dels autors els portava a emprar "tots" i "totes les famílies", quan havien de fer servir "alguns" i "algunes famílies".
L'atac a l'ordre, a l'autoritat dels mestres, a la família com a institució social, a la bona organització política de l'ensenyament, a la necessitat de millora acadèmica dels alumnes, era el rerefons que vehiculava el subtext del documental, a voltes, fins i tot es feia ben visible. Mentre TV3 continuï massacrant la població amb valors tan reaccionaris, l'ensenyament a Catalunya seguirà donant uns pèssims resultats; com si els nostres adolescents fossin més feliços que els coreans, ja que el reportatge tossudament volia convèncer l'espectador que si Corea havia assolit aquest nivell era sacrificant la bona salut psicològica dels joves. I què més? Tot molt galdós, i el pitjor: el presentador de 30 minuts avalant el reportatge. Ni un mot de reconeixement per Corea del Sud per les seves bones qualificacions acadèmiques.
