El mes de gener és un període molt intens d'avaluació dels coneixements de l'alumnat (els anomenats més clàssicament exàmens), però això no ha de ser obstacle per seguir llegint i analitzant les resolucions judicials i així ho faig perquè forma part de la meva permanent activitat professional. En aquest article vull fer referència a tres sentències que considero d'especial interès i la lectura de les quals recomano a totes les persones interessades en alguna de les qüestions que hi són abordades.

La primera és la sentència dictada el dimarts 24 de gener pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, una més relativa al dret dels treballadors al gaudi de vacances tot i que haguessin estat durant un cert temps de baixa per malaltia o accident.

La sentència reafirma el dret incondicional del treballador al gaudi, com a mínim, de quatre setmanes de vacances, sense que aquest dret pugui estar subjecte a la prestació laboral d'un determinat nombre de dies (o a l'existència de situacions jurídiques que s'assimilen a la prestació laboral) durant el període de meritació de les vacances. Ara bé, una vegada acceptada aquesta regla general, el TJUE sí permet que hi pugui haver diferències en períodes més amplis de vacances i el seu corresponent gaudi segons quin sigui l'origen de la baixa mèdica del treballador.

Igualment, la sentència formula algunes consideracions molt interessants sobre l'adequació interpretativa del dret nacional al dret comunitari, de tal forma que es primi el dret al gaudi de les vacances i que, només quan això no sigui possible, es pugui tenir dret a una compensació econòmica pel període no gaudit.

En segon lloc, es troba la sentència dictada per la Sala del Social del Tribunal Suprem, reunida en Sala General, de 19 de desembre de 2011, en un supòsit que el treballador es troba en excedència voluntària i una vegada que sol·licita la seva reincorporació l'empresa la denega sense causa. El TS rectifica la seva doctrina anterior en matèria de salaris de tramitació i fixa com a nova, i important, doctrina unificadora que "la declaració judicial d'improcedència de l'acomiadament d'un treballador en situació d'excedència voluntària per negativa empresarial, expressa o tàcita, al reingrés comporta l'abonament de salaris de tramitació des de la data que es fixi com la de l'acomiadament i en aplicació de les normes generals sobre nul·litat o improcedència de l'acomiadament". Per al TS, si bé durant el període durant el qual el treballador està en situació d'excedència voluntària no té dret a salaris, quan l'empresa incompleix l'obligació de readmissió "la conseqüència és que la situació del treballador excedent no readmès injustament des de la data en què hauria d'haver-se complert l'obligació de readmetre és anàloga a la del treballador injustament acomiadat a partir de la data de l'acomiadament, amb obligació indemnizatòria de perjudicis en ambdós casos".

Finalment, em refereixo a la important sentència dictada per la sala del Social sel Tribunal Suprem, reunida també en Sala General, de 6 d'octubre de 2011, relativa a l'acomiadament disciplinari d'un treballador per utilització per al seu ús personal de l'ordinador posat a disposició per l'empresa només per a activitats professionals.

L'interès de la sentència, que compta amb un molt fonamentat vot particular de cinc magistrats, que la consideren com "un retrocés en la protecció dels drets fonamentals dels treballadors", radica en l'acceptació per l'alt tribunal de la monitorització de la pantalla de l'ordinador del treballador acomiadat, tot i que aquest no tingués coneixement que l'empresa podia accedir-hi mitjançant un sistema informàtic habilitat a l'efecte.

Cal destacar també que l'empresa tenia una clàusula de prohibició total de l'ordinador per a ús personal dels treballadors, i que aquests tenien coneixement de l'esmentada clàusula.

El vot particular posa l'accent en la necessitat de coneixement per part del treballador del seguiment del seu ordinador, mentre que la sentència afirma la validesa de l'actuació empresarial per entendre que el treballador no tenia un pretès "dret a la intimitat" per actuar al marge o en contra de la prohibició general citada. És a dir, el debat ja no se centra en la prohibició, que s'accepta per la sentència i el vot particular, sinó en el coneixement que l'empresa realitza, o realitzarà, el control de la pantalla de l'ordinador. Observi's que el conflicte no versa sobre el coneixement dels ar?xius emmagatzemats pel treballador a l'ordinador, ja que allò que controla l'empresa és el "control de pantalla" ("pantallazo" en termes informàtics col·loquials).

Fins on arriba el meu coneixement és la primera sentència del TS que es pronuncia en termes tan contundents, per la qual cosa no és estrany que hagi merescut especial atenció per la premsa econòmica i ja hagi estat objecte de comentari en les xarxes socials i mitjans de comunicació per professionals del món jurídic. Ara, em sembla necessari que sigui també objecte d'atenció per totes les persones que es troben en el món del treball, ja sigui en condició d'empresari o de treballador, perquè a tots els afecta.