Pel que sembla, el PSC acumula un nou dol en el seu palmarès de derrotes, i dic pel que sembla per la reacció d'alguns dirigents socialistes catalans davant la pèrdua de les eleccions a la secretaria general del PSOE per part de Carme Chacón i no tant per la mateixa candidata, que en les darreres setmanes va fer mans i mànigues per treure's de sobre l'etiqueta de catalana. Una reacció que posa de manifest l'agreujament d'un sentiment de descol·locació que plana sobre el PSC des de la patacada en les eleccions al Parlament de Catalunya. Descol·locats davant dels ciutadans i descol·locats davant del seu propi partit paraigües, una situació gens fàcil que aquestes primàries socialistes no han ajudat a resoldre.
El Congrés del PSOE ha posat de manifest una imatge encara més feble del PSC. D'una banda, en matèria de discursos. Rubalcaba s'ha presentat amb un discurs més cosit, més pausat, més seriós i més moderat, mentre la Carme del PSC ha optat per una fórmula més cridanera i més centrada en el màrqueting polític i, per tant, més superficial. D'altra banda, en matèria d'equilibris de poder, el PSOE ha demostrat que segueix tenint un nucli dur que no està disposat a acceptar renovacions a la brava i menys si aquestes neixen del PSC.
I finalment, allò més important, aquest ha estat un congrés en el qual el canvi es basava en les cares i no en els continguts, atès que cap dels candidats portava a l'agenda ni la mínima referència a la situació actual. Difícilment així un partit pot fer front a la remuntada sinó té gens en compte els problemes reals dels ciutadans. I al PSC, ja prou tocat, això no el beneficia.
El duel de candidats ha servit per deixar encara més fora de joc uns socialistes catalans que sense GPS en el curt termini i amb una clara divisió interna, han d'afrontar un nou dol que es preveu de llarga durada, si és que abans la família no es trenca i el forat es fa més gros.
