Ja deuen haver passat cinquanta anys des de l'inici de la televisió, en la qual hem estudiat la carrera d'espectadors. Entre les "assignatures" hi tenim la del debat, és a dir aquella fórmula per iniciar una polèmica sobre una qüestió que el conductor exposa a uns convidats; l'acció de debatre suposa posicions que poden ser contraposats, per això hi ha unes regles d'intervenció i d'exposició d'arguments. Aquest concepte del debat és del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Donaria feina la història del debat a la televisió. Sense ànim de primfilar massa, i exposats al risc de la simplificació excessiva, podríem fer un croquis amb tres temps. Primerament, els debats televisius eren sota un règim polític que volia l'exclusivitat de la marca TVE, com un feix únic. Però tot i així, aquells primers temps ens deixen recordar un bon programa de debat al voltant d'una pel·lícula i d'una pipa de la pau ben fumada: un programa representatiu, La clave.

Un segon temps comença amb l'arribada de la democràcia i del canal autonòmic de Catalunya. TV3 aporta creativitat a tot el sector de la televisió a Espanya. Es descobreixen excel·lents professionals del periodisme que pensen els debats, saben dirigir-los, incorporen públic i el fan participar. D'un any a l'altre es pot renovar el decorat, el nom del programa i tota la resta, però l'escola ja és feta: una figura principal, Joaquim M. Puyal.

Al tercer temps de la crònica dels debats a la televisió augmenten les emissores i amb aquestes els cops de fuet a les cavalleries de les audiències, es fa enrenou i guirigall més que debat i es disparen focs artificials. Ara ja som a la pudor de cremat. Tenim en algunes televisions uns programes que representen la decadència d'aquell concepte inicial de debat. Molts convidats agredeixen les regles d'intervenció. No parlen, criden i s'esgargamellen. Compteu, si no, les vegades que es repeteixen "però deixeu-me acabar!!", "parlava jo i no tu !!". "Si no puc dir res me'n vaig!" I de fet, algun protagonista a vegades se'n va, però hi torna, perquè si no ho fes no cobraria. I els temes es van podrint, sense vertader debat. Cada lector deu saber de quines cadenes estem parlant.

Proposaríem de fer una seriosa anàlisi de les causes d'aquesta crisi degenerativa de la paraula, anàlisi a càrrec d'experts sociòlegs, comunicadors i pensadors de l'educació. S'hauria d'esbrinar si aquest declivi del debat civilitzador és o no volgut i desitjat; fixem-nos que en el moment de més esvalot dialèctic el presentador talla i ens engega tots a publicitat: com més aferrissada és la bramadissa, més anuncis es col·loquen. Sap greu de veure-hi allà al mig gent de categoria, que també n'hi ha. Finalment, no se sap si el públic assistent va al debat o al circ, a veure feres i pallassos, repartits entre pistes i grades; i comanden la carpa uns presentadors que no se sap si són víctimes d'un guió pervers o si la drbs feina és com una anguila que se'ls escapa de les mans.

I , com que la televisió ens envaeix i ens influencia, passa que a les nostres maneres d'expressar-nos es nota aquella decadència de les bones maneres. Passa exactament això, per exemple, quan mitja dotzena de persones enraonem (una acció, que té més de trenta sinònims del diccionari, i per tant gran repertori d'intensitats) oblidem sovint la norma de convivència de deixar que la persona que parla pugui acabar de dir la frase: ens estalonem i ens trepitgem; la possessió de la paraula pot arribar a ser un objectiu tan "professional" com per a un futbolista ho és la possessió de la pilota. Les formes socials s'esquifeixen. Ens deu haver degradat, la televisió?