Quan vaig arribar a París l'estiu del 1973, el nostre amic Fernando ens va impulsar, ens va obligar gairebé diria, a veure una antològica d'Antoni Tàpies que es propagava per diverses sales en forma d'invasió de grans formats, descomunals brotxades, transport de material d'obres o restes de ferrovelleria. Acabava de llegir La pràctica de l'art, reflexió o, més aviat, testimoni espiritual de l'artista. Primer text una mica xinès i taoista, subtil i dialèctic, que vaig tenir ocasió de mastegar. Em vaig enamorar d'aquestes emocions. La política dels quadres em semblava perfecta: era antiburgesa.

Però ja llavors em van agradar més els seus quadres juvenils: aquestes incursions en territoris de penombra i màgia. Però ni Tàpies ni Joan Ponç ni els altres podien passar-se la vida -els que van viure prou- pintant follets embarretats, petits monstres sagnants que leviten sota la lluna, fades blaves. La meva perplexitat -la de llavors i la de després- és el millor que puc oferir-los: em fascinaven la filosofia i els propòsits que el pintor expressava al llibre, però ni l'una ni els altres els detectava en la producció real i mostrenca. Segurament era i és una limitació meva. Voluntat n'hi vaig posar: vaig dedicar tantes hores a veure atentament cada quadre i cada sèrie, cada relació o evolució que, en tornar al dormitori col·lectiu de l'alberg, presentava tots els símptomes del mal de Stendhal, febre inclosa.

Després Tàpies es convertiria en pintor oficial del pujolisme, el que no vol dir res, també eren pintors oficials Velázquez i Goya, i totes les avantguardes van acabar a les parets dels consells d'administració dels bancs. Albert Boadella passaria comptes amb Tàpies a Daaaalí, però el suposat geni de Cadaqués va sobreviure com a pastisser del surrealisme i fabricant de cromos i encara que digui Óscar Tusquets que la figuració és millor que l'abstracte "perquè conté més informació", en art i en gairebé res, més no és millor. La ràbia, l'ofensa, és un bon combustible artístic, però el que queda és l'espurna i això era el que no acabava, no acabo, de captar en Tàpies.