Es pot ser de ?l'Espa?nyol i posar-se la samarreta del Barça, com en Ricky Rubio, perico des de petitó i que ara, ves per on, juga a bàsquet i triomfa força als Timberwolves de Minnesotta, als EUA. Es pot ser un "merengue" confés i acabar jugant de central al Dream Team d'en Johan Cruyff, com en Miquel Àngel Nadal, tiet de tenista il·lustre. Es pot ser Príncep d'Astúries i de Girona amb tota la pompa i "colchonero", de l'Atlético de Madrid, "el Pupas", equip noble perquè sí però gens aristocràtic. Sí, també es pot ser Duc de Palma i, alhora, imputat per haver ordit, presumptament, una trama corrupta de desviació de fons públics de dimensions històriques.

Es pot ser tot un "sex symbol" per a les jovenetes de mig món i part de l'altre i, a l'hora de la veritat, declarar-se homosexual per a desconsol de moltes. Ai, Ricky Martin, quants cors trencats! Es pot ser catòlic fins a la medul·la, home de bé a priori i a la fi genocida Generalísimo que feia entrades triomfals "bajo palio" a basíliques de la nació "una, grande y libre". I també es pot ser jutge Garzón i acusat i condemnat pel Tribunal Suprem.

Es pot ser en Toni Cantó, actor de telesèries passades de moda, i representant de la voluntat popular al Congrés dels Diputats. O un delinqüent de cap a peus i director general de la Guàrdia Civil, tipus Luis Roldán, o un empresari model i estafador, marca Ruiz Mateos. Es pot ser calb i candidat a president del Govern, com en Rubalcaba. I sí, també es pot ser independentista i pactar amb el PP, perquè una cosa no té res a veure amb l'altra, tal com sosté l'alcalde de Girona, en Carles Puigdemont. I té raó: és ben legítim en un món on tot acaba essent legítim.