L'artífex que va organitzar que dos dels més importants i influents filòsofs es trobessin cara a cara el 25 d'octubre de 1946 va ser Bertrand Russell; els dos gegants que es van batre a duel dialèctic, el qual va complicar-se i va esdevenir quasi físic, van ser Karl Popper i Ludwig Wittgenstein; una reunió que només va durar deu intensos minuts i de la qual la història dóna com a guanyador a Popper, qui amb subtil elegància va repel·lir el que per a molts va ser una amenaça de Wittgenstein, quan va brandar amb la mà l'atiador de la llar de foc.
El món intel·lectual es paralitzà durant la curta trobada i la literatura que ha generat aquesta trobada ha estat copiosa, entre la qual es destaca el llibre El atizador de Wittgenstein, escrit per dos periodistes de la BBC, que van voler esbrinar què havia passat realment en aquella sala de conferències, puix que encara resta viva alguna persona que presencià aquella gesta tan esperada, car era ben conegut en el món universitari l'opinió de Popper sobre el pensament de Wittgenstein respecte al quefer filosòfic.
Què va passar entre aquests dos homes nascuts a Àustria en el si de famílies jueves converses (una al catolicisme, l'altra al protestantisme), considerats com dos dels cervells més brillants del segle XX? Per entendre la tibada relació entre ambdós cal remuntar-nos a la Viena prehitleriana, plena de contradiccions culturals i morals i situar-los en el centre de les enveges i rancúnies tan abundoses entre els filòsofs neopositivistes que constituïen el cèlebre Cercle de Viena. Wittgenstein defensava la tesi que la filosofia sempre s'ha gronxat entre falsos problemes i endevinalles, enginyosos trencaclosques verbals, puzles de mots, i la tasca fonamental del filòsof és denunciar-ho i ridiculitzar-ho, en canvi a Popper l'actitud d'en Wittgenstein li semblava una banalització i un intent de reduir la Filosofia a una mera metodologia, a una branca de la lingüística, un exercici de lògica desproveït de significació humana. Per a ell en Wittgenstein pretenia ser un salvapàtries intel·lectual, que alegrament decideix netejar les impureses psicològiques, les perversions religioses i morals que enterboleixen el pensament filosòfic, però només ell sap què cal dignificar i què cal bandejar; la seva missió consistiria a buidar la Filosofia de problemes, desproblematitzar-la del tot, però si la filosofia es queda sense problemes -encara que se'n coli algun de fals- es queda sense res, ja que filosofar és qüestionar, és plantejar i sostenir problemes, així com el mar si es queda sense aigua deixa de ser mar, perquè l'aigua li és consubstancial, així també el problema li és inherent a la filosofia.
Hi havia elements comuns entre aquests dos cervells privilegiats. Tots dos fugiren del nazisme i després de diverses peripècies acabaren residint a Anglaterra, sempre havien portat un estil de vida frugal, més accentuat el rigor ascètic en Wittgentein que no en Popper, com també apostaren per treballs manuals per a un millor perfeccionament de la vida intel·lectual, així Wittgenstein havia fet de jardiner i Popper, de fuster. Eren genials, cultes, insubornables, com arrogants i rancorosos. També sobre ells passava la Viena puritana i sòbria, que havia amargat també l'existència de Sigmund Freud, i tot perquè s'atreví a escriure que la sexualitat apareix en la tendra infància, una declaració que escandalitzà el sector il·lustrat i benpensant austríac.
El Club Ciència Moral de la Universitat de Cambridge va convidar Popper perquè fes una exposició sobre el tema: "Hi ha problemes filosòfics?". És evident que havien triat aquest assumpte per provocar un enfrontament entre aquestes dues llumeneres, fins es comenta que Russell havia animat Popper perquè arremetés de forma diàfana contra els "puzles" de Wittgenstein. No calia; tenia moltes ganes de cantar-li les quaranta. Havia arribat a Cambridge amb l'espasa desembeinada, amb l'afany de plantar-li cara perquè creia que Wittgenstein trivialitzava brutalment tota la història del pensament filosòfic amb la pretensió de devastar-ho tot. Així doncs, Popper començà l'exposició negant que la funció de la filosofia consistís a resoldre trencacaps intel·lectuals i va enumerar una sèrie d'assumptes problemàtics típicament filosòfics, la qual cosa irrità a Wittgenstein que, alçant la veu, va intentar interrompre'l, malgrat això Popper continuà la seva conferència; va ser aquí quan Wittgenstein va agafar l'atiador de la xemeneia i amb un gest apassionat el va esgrimir per l'aire per refutar més gràficament i enèrgicament el que declarava en Popper. De sobte un silenci omplí tota la sala plena de filòsofs flegmàtics anglesos poc avesats a escenes tan vehements, tan poc britàniques. S'imposà la veu greu de B. Russell exigint a Wittgenstein que deixés l'atiador, que algú prendria mal, el qual molt alterat adreçant-se a Popper li demanà:"A veure si és capaç de donar-me un exemple de regla moral". Popper calmosament li contestà: "No s'ha d'emprar mai un atiador per amenaçar un conferenciant", tal ocurrència va provocar un esclat de rialles, fet que molestà granment Wittgenstein, qui abandonà la sala donant un cop fort a la porta en sortir.
Els filòsofs, per més eixerits que siguin, també sucumbeixen a les misèries humanes.
