El Reial decret llei de finançament als ajuntaments per al pagament als proveïdors és un nyap clamorós, un embolic perillós i un pegat ostentós. Tot i que servirà per saldar les factures pendents fins a 31 de desembre de 2011, no garanteix que s'acabi la morositat. Malament va qui no pensa en l'endemà!

De fet, aquesta disposició és una repetició d'un altre Reial decret llei de 7 de juliol de 2011 que oferia liquidar deutes anteriors a 30 d'abril de 2011 i que, a la vegada, era una continuació del camí iniciat pel Reial Decret Llei 5/2009, destinat a eixugar el dèficit de l'exercici 2008.

Aquestes normes permeten que els ajuntaments s'endeutin a sis, a tres i, ara, a deu anys per pal·liar la manca de liquiditat, agreujada darrerament perquè la Generalitat no paga ni a déu.

Amb aquesta legislació s'abandona una regla d'or de les finances locals que obligava a destinar els crèdits a llarg termini a finançar inversions. Si hi havia un desfasament entre pagaments i cobraments, es cobrien les necessitats transitòries de tresoreria amb pòlisses de crèdit, a retornar abans del 31 de desembre del mateix any.

Ara, en canvi, es finançarà el pagament de subministraments, d'obres ordinàries i de serveis amb préstecs a llarg termini. Algun banc concediria un crèdit a deu anys a una família o a una empresa per pagar els rebuts de la llum? Als ajuntaments, sembla que sí. No és una bogeria finançar el deute als proveïdors a un decenni?

El rerefons de tot plegat rau en uns ingressos insuficients per sostenir unes despeses creixents i, per tant, o s'apugen els tributs o es redueixen els costos o ambdues opcions alhora.

Pel costat dels ingressos, l'increment de l'IBI, una clatellada imposada pel govern central, forma part de la tàctica d'augment de la pressió fiscal, juntament amb l'augment de l'IRPF.

Pel costat de la despesa, a banda d'eliminar de soca-rel tota la "supèrflua", es posa a la picota també aquella no obligatòria que, en pobles de menys de 5.000 habitants, inclou la seguretat ciutadana, els serveis socials, els centres cívics, les instal·lacions esportives, les llars d'infants, els centres de joves i els casals pels jubilats, entre altres.

Segons un estudi de la Diputació de Barcelona, en el període 2003-2009, el 26,1% de la despesa era no obligatòria, de la qual un 1%1 o 12% suplia serveis que corresponien al Govern central i al Govern català. Avui dia, aquesta despesa impròpia no és sostenible.

En efecte, sense un nou sistema de finançament, qualsevol intent de posar vaselina a una difícil situació, amb les arques municipals buides, està condemnat al fracàs. Temps al temps!