Si us plau...
Antoni Mas i Bou. Cassà de la Selva
Pel que fa als avenços en qüestions culturals, mediambientals i drets socials, és a dir, els que més convenen a la immensa majoria dels humans, que som la gent planera, ja fa temps que els polítics van a remolc de la societat civil. I, a sobre, amb el fre de mà posat. Això quan no fan directament marxa enrere, tal com està passant ara mateix.
Malgrat tot, la societat civil té prou il·lusió i empenta per espavilar-se individualment i organitzar-se col·lectivament per seguir avançant peti com peti. La prova més propera la teniu amb l´Assemblea Nacional Catalana. Una colla de ciutadans que s´han agrupat amb l´objectiu comú d´atorgar al poble català el dret a decidir el seu destí. Mentrestant, els polítics (els que no hi estan directament en contra) s´ho guaiten des de la seva talaia partidista a l´espera d´enfilar-se al carro en el moment que això els pugui representar cert rendiment electoral. I no faig cap excepció amb els anomenats independentistes per dues raons: els que ja han tastat govern, prou que varen quedar retratats, i els altres també han demostrat ben clarament que la seva ambició personal o interès partidista supera la voluntat de servei al país.
Posats a admetre que la maquinària dels partits és un mal que no té remei, seria molt demanar que, com a mínim, la greixéssiu convenientment perquè no ens resultés tan feixuga d´arrossegar?
Dit d´una altra manera, ja que no voleu ajudar a arreglar el món, fóra possible que intentéssiu fer el mínim de nosa? Us asseguro que la nostra societat seria molt més justa i el planeta resultaria força més habitable.
L´Ajuntament de Blanes baixa el pistó
Joan Nualart i Sans. Blanes.
A propòsit de la reestructuració, dit popularment retallades, de les partides pressupostàries de l´ajuntament blanenc, anunciades en roda de premsa la setmana passada per l´alcalde Sr. Marigó, que afectaven partides de despesa en personal, transport públic, teatre, guarderies, neteja, enllumenat públic, dies de focs, etc., potser seria hora de demanar responsabilitats polítiques i econòmiques a l´autor o autors intel·lectuals de la idea del projecte faraònic de l´Illa Isozaky i la ciutat esportiva.
Amb l´Illa es varen llençar materialment 4 o 5 milions d´euros, amb projectes, avantprojec-tes i viatges al Japó. El manteniment de la ciutat esportiva costa un milió d´euros anuals, reconeguts per l´alcalde fa 5 mesos, també en roda de premsa, posteriorment va dir mig milió... Potser no ho sap del cert.
El que és xocant és que l´inductor principal del fet, en lloc d´estar condemnat a l´ostracisme polític, ara presideixi qualsevol canongia o patronat avalat pel seu partit i cobrant un sou públic, pagat pels contribuents catalans. No m´estranya que la desafecció política creixi i l´elector desconfiï cada vegada més dels seus governants quan premien conductes de tall balafiador com les que comento.
Fracassat el projecte de l´Illa Izozaky, la ciutat esportiva és un forat negre per a les arques municipals i acabarà mal venuda.
Per cert, l´autonomia municipal on comença i on acaba?
Una resolució sorprenent
Francesc Gombau. Girona.
L´última resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a favor de la immersió és realment sorprenent i crec que aprofundeix en el desprestigi de la Justícia.
El motiu és clar: Com poden uns jutges canviar d´opinió de forma tan radical en tan poc temps? Com es pot dir que modificar el sistema educatiu català és ara «excessiu» i «descontextualitzat» quan això és just el que va exigir aquest mateix Tribunal a finals de l´any passat? És possible que el Tribunal català avali la immersió lingüística quan el Suprem la qualifica literalment de «contrària a l´esperit i a la lletra de la Constitució»? Com pot un tribunal inferior esmenar-li la plana al superior i desdir-se de si mateix?
Hi ha moltes preguntes i potser només una resposta que molts pensem: la cessió a les pressions polítiques del Govern català.
La famosa corba dels enciams
Lluís Riera. Lloret de mar.
Entrant a Lloret ens trobem una corba amb uns enciams que enamoren. Són uns enciams que sembla que creixen del no res, un dia estan acabats de fresar i amb planter, i de sobte un dia aquella corba és verda d´un verd primavera que fa goig.
Tothom en parla, d´aquesta corba. És un punt de referència. Però la gent no sap que darrere d´aquest petit miracle hi ha un treball molt rigorós, una estimació per la terra, una dedicació exclusiva, una observació diària, una experiència de molts anys... en definitiva un bon pagès. Un senyor pagès!
Doncs bé, el pare d´aquest pagès i sogre meu fa uns dies ens va deixar, «l´inventor de la corba d´enciams» que servia de reclam, va morir tranquil a casa seva envoltat de tots els seus familiars i ens ha deixat un exemple a seguir, ja que era un home que d´uns camps de secà que tenia unes vinyes i feia blat es va proposar canviar-ho tot i convertir-ho en uns camps de regadiu excepcionals que produeixen tota classe de vianda i al costat de la seva muller van aixecar una casa i una família que fa goig tant o més que els enciams, aquests enciams de la corba que mimava cada jornada
Aquest home sense gaires estudis, però que de jove li agradava escoltar les experiències de la gent del camp,en sabia més que molts enginyers, ens va ensenyar moltes coses que no s´aprenen a l´escola i que avui en dia ja s´han oblidat: ens va ensenyar a estimar i respectar la natura i ens deia «la natura és tan sàvia que d´ella sempre s´aprenen coses».
Tenia una visió del futur excepcional ja que, als seus 65 anys quan tothom vol i pensa jubilar-se ell va fer una inversió en contra de tothom fins i tot del seu advocat en comprar un terreny a Blanes molt gran i que feia possible que el seu negoci tingués futur, a més, com deia ell, «és un camp pla com la mà i no s´acaba mai l´aigua».
Crec que avui dia falta gent com aquell pagès somiatruites que va aconseguir tots els seus objectius personals i familiars. Gràcies, Joan
