Fa pocs dies vaig llegir al Diari de Girona que els veïns de Santa Eugènia es manifestaven contra el tancament de l'esplai Sant Jordi, centre per a la gent gran de llarga tradició al barri i vinculat a l'antiga Caixa de Catalunya. Situat a la carretera de Santa Eugènia, entre el carrer Agudes i la frontissa, aquest local ha acollit diàriament desenes de ciutadans i ciutadanes que s'hi han aplegat per llegir el diari, jugar a cartes, fer cursos, compartir una amable tertúlia, desenvolupar activitats formatives; homes i dones s'hi han trobat a ballar o a compartir moments agradables o les lentes hores de la tarda. En els darrers trenta anys hi he anat sovint. He participat en actes d'homenatge i reconeixement, hi he anat diverses vegades en campanya electoral, he repartit diplomes, he visitat veïns i coneguts. Sembla que tanca un equipament que ha fet un llarg servei a la ciutat. I crec, sincerament, que per molt difícils que siguin les circumstàncies actuals del sistema financer català i espanyol, per complexa que sigui la situació de l'actual Catalunya Caixa, les activitats i centres de l'obra social no haurien de ser negociables. Formen part dels equipaments de la ciutat, són patrimoni col·lectiu i compartit, i res ni ningú no hauria de poder tancar un servei comunitari que pertany a la vida cívica des de fa tant de temps. No ho hauria de fer la caixa i no ho hauria de permetre l'Ajuntament. Ha costat massa dotar la ciutat d'una xarxa de serveis i equipaments com perquè ara resulti que la crisi s'emporti per davant els avenços so?cials més notables dels darrers trenta-cinc anys. Amb un munt de records, amb cares que se'm fan presents, amb moments tristos i alegres al cap sé que no és ad?missible que ara tanqui el casal Sant Jordi.

Ha tancat també, no lluny d'aquest esplai, l'antiga biblioteca Salvador Allende que, en el seu moment, va venir a inaugurar Isabel Allende. En un antic edifici prop del carrer Montseny, en un interior d'illa enrevessat, un vell local tenia els veïns en peu de guerra per les molèsties que provocava i amb la reivindicació d'un equipament públic. L'Ajuntament va adquirir el local, el va transformar en centre social i finalment hi va habilitar la nova biblioteca amb lletres grosses i atractives pintades a la façana per iniciativa del malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer. La vella ignomínia d'un urbanisme miserable havia esdevingut un nucli viu de vida local, d'activitat cívica, de desenvolupament comunitari. El barri vibrava d'activisme compromès. Estàvem convençuts que la cultura era una eina imprescindible i que la regeneració urbana començava amb la dotació sòlida de la ciutat i els barris amb equipaments destinats a respondre a una demanda real que mai no havia estat abans atesa. Després de molts anys de servei, ara, la biblioteca s'ha traslladat als baixos de l'antiga fàbrica Marfà. El vell local del carrer Montseny ha perdut un dels seus motors. Traslladada la biblioteca es planteja el dubte del destí de l'antic local. És evident que la dotació del barri en fa un punt neuràlgic, però també és evident que la concentració d'equipaments és avui molt notable. Ha de ser centre social, local per a joves, centre de múltiples activitats? O pot simplement ser objecte d'enderroc per esponjar l'espai, generar un nou buit urbà i dotar millor d'espais lliures aquell sector de densa població de Santa Eugènia a tocar del Veïnat? Tinc dubtes. Però traslladada, no perduda la biblioteca, estic convençut que després de molts i molts anys de veure uns baixos poc afortunats, una construcció atípica, un racó de carrers interiors, potser l'aparició d'una nova plaça pública pot ser un motiu que il·lumini la zona, que la faci més humana i amable i que doni als pisos de l'entorn una nova visió urbana i de l'espai que mai fins ara no s'havien pogut imaginar. No tinc els elements per tenir una opinió tancada. Sóc ara massa lluny de la vibració diària del barri per fer-me una idea del tot clara de la solució. Però em sembla que no s'han de descartar les hipòtesi possibles i que potser poden ser objecte d'una àmplia consulta ciutadana.

Finalment també he visitat la Marfà, que ja ha obert i funciona a mig gas. Tinc ben viu el record de l'adquisició de l'edifici i de les diverses vegades que hi havia anat a admirar les immenses sales de màquines plenes de columnes, la magnífica arquitectura industrial del conjunt i la coincidència en el mateix edifici de les turbines i els elements hidràulics que alimentava i movia la séquia Monar, el vell rec Monar medieval, fil essencial de la industrialització de Salt, Santa Eugènia i Girona i dels molins de la ciutat i una certa regulació del cabal de l'Onyar. L'equipament és magnífic; un auditori exterior, les instal·lacions àmplies i lluminoses de la biblioteca, el bar, els espais comuns, els despatxos i les dues plantes d'aules, sales de reunions, i es?pais per a assaigs de grups musicals. L'eix cívic Marfà-Can Ninetes esdevé, així, el motor bàsic de dinamització social i cultural de Santa Eugènia. Un equipament po?tent que ha d'anar agafant ritme i força i que ha d'esdevenir el nucli dur de l'activisme cívic que abans es desenvolupava al local de prop del carrer Montseny. I encara romanen intactes les possibilitats immenses dels espais annexos, on els antics tallers, la séquia i les turbines poden ser la base d'un museu industrial que substitueixi o complementi les sales d'arqueologia in?dustrial del Museu d'Història de la ciutat.

No vull tancar aquest article sense explicar que, tot treballant en una conferència sobre el govern de la ciutat, he trobat els an?tecedents de l'annexió de Santa Eugènia a Girona. I crec que s'ha de fer justícia recordant i atribuint a ERC durant la II República la iniciativa de promoure un expedient d'annexió, que en aquell moment no acabaria de prosperar, però que hauria de servir de base per a futures annexions plan?tejades ja en un altre context. Efectivament tal com consta en el Llibre d'actes del Ple de l'Ajuntament, en la sessió del 4 d'abril de 1934 es va veure, es va votar i es va aprovar, una iniciativa de la minoria republicana per constituir una comissió especial per a l'eixamplament del terme. "S'acordà per unanimitat la designació dels senyors Gispert, Cervera, Camps i Tarrés per constituir sota la presidència del senyor alcalde la Comissió especial d'estudi per agregació de terrenys de termes municipals veïns". Posteriorment, ja l'any 1937, la publicació Tres mesos de govern municipal. Setembre de 1937, promoguda per ERC, donava compte que "Girona té un terme municipal reduïdíssim, gairebé totalment edificat, i amb totes les a?nor?malitats que pot presentar un terme municipal", recordava que els cementiris de la ciutat eren tots fora ciutat i es plantejava les annexions de terrenys de Pla de Ter (Santa Eugènia), Vall de Galligants (Sant Daniel), Palau-sacosta i Campdorà. "Totes aquestes raons aconsellaren a la comissió de govern que passant per alt els interessos particulars i els de partit, proposés al Ple Municipal la iniciativa de l'expedient d'agregació". L'acord s'adoptà per unanimitat en el ple del 27 d'agost de 1937. A l'Ar?xiu municipal es guarden els documents dels treballs d'aquesta comissió.