Les veritats elementals són les més difícils d'acceptar, vegeu "a Sanitat hi ha corrupció". Els temperaments escèptics són els més susceptibles d'incórrer en benevolència temerària. Per exemple, es concedeix sense dir ni piu que qualsevol projecte lligat a la construcció implica diners opacs. En canvi, tota iniciativa empresarial sanitària és altruista. Si un bolquer costa 200 euros, s'abonaran des de la impavidesa. En canvi, un totxo d'un euro conté a la força una quota de pràctiques pudents. La credulitat medicalitzada arriba al seu apogeu quan se sobreentén que aixecar un bloc de pisos comporta pagaments indefensables. Per contra, si la mateixa constructora perpetra un hospital, el seu tarannà es desprèn d'adherències corruptes i es comporta com si la seva consellera delegada fos Florence Nightingale.
A Sanitat hi ha corrupció, la mateixa que en altres parcel·les de la vida pública. És proporcional al pressupost, no al jurament hipocràtic. Els doctes estudis sobre contenció de la despesa sanitària incideixen en la prioritat de tallar els desviaments irregulars. No obstant això, la solució patrocinada pel Govern manté la identificació entre l'activitat sanitària i la puresa immaculada. A continuació, descarrega la seva ira estalviadora contra els abominables malvats d'aquesta història, els pensionistes que recorren a suplements farmacològics per viure més del compte, en encertat diagnòstic del Fons Monetari Internacional. Els economistes que han elaborat l'informe de l'FMI es comprometen a extingir-se -morir-se, en llenguatge no tècnic- així que es compleixi l'esperança de vida que els assignen les estadístiques.
Sense els pensionistes manefles, als quals el Govern està a punt de titllar de drogoaddictes, es podria discutir una rebaixa en els preus inflats dels fàrmacs o de les famoses pròtesis "que no ens podem pagar". On pensen vendre-les els seus fabricants, a Botswana? Empitjorat tot per la perversió del llenguatge. "Que pagui més qui més ingressa" es tradueix per "que pagui més qui més declara".
