Després de l'esclat del "cas Bankia" (allunyament de la presidència de Rodrigo Rato i nacionalització, per evitar la fallida), el Govern i la Unió Europea s'acosten al moment de la veritat. Els mercats exigeixen mesures dràstiques per finalitzar el que no s'ha fet bé durant quatre anys: sanejar un sistema financer ple d'actius tòxics en els seus balanços. I no hi ha més temps... si es vol evitar la intervenció (com presumptament va advertir el president del BCE a Mariano Rajoy, en la seva visita a Barcelona).
L'Executiu, a través del seu ministre d'Economia, Luis de Guindos, sembla moure's en la direcció adequada (a l'exigir a la banca que elevi, en uns 40.000 milions d'euros, les provisions destinades a cobrir préstecs problemàtics del totxo, afegits als 53.000 destinats el febrer passat). Però, com assenyalaven analistes externs, sempre va un pas per darrere dels esdeveniments. I és que la mesura podria servir per cobrir l'exposició immobiliària, però no destina diners als 1,4 bilions d'euros existents en préstecs hipotecaris i deute corporatiu. Per això, les provisions haurien d'elevar-se a quantitats que oscil·len entre els 270. 000 i els 380.000 milions d'euros.
Evidentment, Espanya no pot afrontar sola l'esmentada cobertura, així que hauria de demanar a Europa "flexibilitat" perquè l'EFSF (o fons de rescat destinat a països) fos usat per salvar el sistema financer. A canvi, el país perdria el control sobre bancs i caixes. Del contrari, la UE i l'FMI podrien veure's abocats a rescatar l'Estat i als bancs i s'entraria en una espiral com l'anunciada pel guru Nouriel Roubini: intervenció externa el 2012, reestructuració del deute... i sortida de l'euro en tres anys. Aquesta vegada, ja no n'hi ha prou amb els draps calents.
