Na Rosa Rubio i Sau

Narcís Cadena i Masó. Girona.

Una persona assenyada i efectiva. La seva competència professional i bon fer la col·loca en els primers llocs del rànquing del que ara anomenen «capital humà»; perquè la Rosa, en la seva essència, és l´humanisme personificat. Dóna consells amb saviesa. Això és el fruit d´una contemplació ben feta, ja que sap discernir entre dues coses bones. Té una subtil psicologia que la caracteritza. A més de les seves aptituds, ha adquirit els valors necessaris que l´ajuden a conviure i relacionar-se millor.

L´escolta continuada i atenta l´han portat a un coneixement personalitzat dels equips directius dels diferents CEIP de les comarques gironines. Això ha fet possible, entre tots, la resolució dels problemes habituals i més difícils de la vida escolar quotidiana. El seu acolliment generós, vers el personal de nova incorporació i els qui fan substitucions, genera un clima de confiança que els per­met trobar la solució idònia d´acord amb les necessitats de ca­da centre.

Actualment la Rosa és l´única funcionària de carrera amb més anys de servei a l´Estat espanyol. Segons m´han dit, «Ensenyament de Girona l´ha jubilada». Potser ja en té prou; cinquanta anys d´experiència al servei dels altres –en especial dels professors d´infantil i primària– donen per molt. Amb aquest valuós equipatge aconseguit de mica en mica durant cinquanta anys, posa el llistó de l´excel·­lència a una cota molt alta. També és única perquè expressa bé el llenguatge de les emocions. El dia del seu comiat va dir: «Als meus mestres els estimo molt! Si us plau: Mimeu-los!!!»

Li desitjo de tot cor que, per molts anys, visqui un veritable jubileu perquè se´l mereix. Persones amb el teu estil de vida necessita l´Administració.

L´assassinat de les escoles bressol

Neus Casanova, Claudia Corredera,

Núria Costa i Dalia Del Olmo. girona.

La crisi econòmica provoca un retrocés en l´educació de la prime­ra infància. Va ser a partir de la Revo­lució Industrial (segle XVIII) quan van aparèixer a Catalunya les primeres guarderies, amb una funció purament assistencial. A Barcelona s´anomenaven escoles de caga­ners i s´encarregaven de guardar els fills de les mares treba­lla­dores. No és fins a partir de la reno­vació pedagògica, a inicis del segle XX, que, es canvia la visió d´infant gràcies a noves línies pedagò­gi­ques provinents d´Europa. Així mateix, l´any 1936 les guarderies es converteixen en escoles bressol, ja que l´Escola No­va, sorgida durant la Segona República, proposa que la tasca d´ensenyament comença en el moment en què neix l´infant i no s´acaba fins a la total forma­ció de la persona. Els criteris i idees que es varen promoure en aquella època encara són vàlids avui dia. No obstant això, la Guerra Civil i la posterior dictadura van provocar un retrocés de tots els avenços que s´havien aconseguit. Durant molts anys l´escola bressol ha estat buscant el seu reconeixement oficial com a etapa educativa; actualment podem considerar que Catalunya n´és un referent a Europa. L´elevat percentatge d´escolarització, el caràcter públic de moltes de les nostres escoles bressol juntament amb les metodologies que s´utilitzen per oferir una educació de qualitat, en són exemples. Com a futures mestres volem reivindicar i protestar per les retalla­des que el Govern d´aquest país vol aplicar a l´educació, «assassinant» d´aquesta manera tot el que fins ara s´ha aconseguit.

Ja n´hi ha prou, de pagar més peatges!

Marina Gassiot Bosch. serinyà.

Només he d´obrir un diari i em trobo que ens retallen en sanitat, ens retallen en educació, ens retallen en ajudes a la dependència i en moltes altres coses. La mosca m´ha pujat al nas i només em queda cridar a tot pulmó que prou! Cridar perquè tots els ciuta­dans despertin i agafin consciència que estem farts de tant pagar a canvi de només retallar. Tant la carretera N-II com la C-35 són una autèntica vergonya. Al tram de la N-II fa més d´un any que les obres del desdoblament estan parades. La imatge que dóna al conductor que circula per ella és nefasta, munts de terres mogudes d´una banda, estructures a mig fer per l´altra, herbes creixent per tot arreu. Si mirem la C-35 no s´ha resolt el dèficit de seguretat ni acces­si­bilitat en algunes zones i es fa com­plicat i perillós circular-hi. Tot això ens obliga a passar per les autopistes. Unes autopistes que estan pagades i amortitzades, i seguir pagant els peatges només serveix per enriquir més unes quantes empreses privades amb el consen­timent del govern, sigui del color que sigui, per tant, ja n´hi ha prou de pagar més peatges!

Ni peatges

ni pillatges

enric carcereny beltran. lloret de

mar.

Em sembla que ja ni ha prou, d´aguantar el maltractament dels amos espanyols. Somiar amb un tracte fiscal just és senzillament somiar truites. Estem tips de «mangarins». Solament faltava el cas de Bankia, el banc de la caver­na. Es deia que feia falta una injecció de 10.000 milions d´euros. Els entesos en finances asseguren que la quantitat, com a mínim serà de 35.000 milions. Encara que el més greu és que es va assegurar que no seria amb diner públic sinó que es faria a través del FROB. Però resulta que aquest organisme, la majoria del capital és públic. A aquestes altures ja no ve d´un rotllo més. Això sí, Catalunya és la que ha de fer més retallades en tots els camps. Si algú mor com a resultat, no passa res. Era la seva hora..., la que dicta el ser superior. Tothom ha de tenir clar que els homes i dones catalans incloent els que vénen de terra endins o de mar enllà, tenen el que fa falta per declarar la independència. El convocar-la és l´únic que entendran els nostres amos. Si a més ens ajuntem amb Euskadi per fer una confederació indepen­dent, ho tindrem més fàcil. En tots els camps, cada nació s´administraria per si mateixa. Potser exclusivament en les relacions exteriors anem junts. Hi ha moltes nacions petites que demostren que això és possible.

Viaducte sí,

viaducte no

josep m. roura coll. girona.

Llegint l´article d´Isabel Sala­ma­nya sobre el viaducte del tren, penso que no s´ha de treure. Enderrocar-lo val una milionada i després segons el que s´hi faci pot ser encara més una frontera al bell mig de la ciutat. Fa anys es parlava de fer-hi passar un tramvia i si això fos possible utilitzant-ho juntament amb el tren convencional les mateixes vies, podria ser una opció molt pràctica i econòmicament viable. Penso que pot ser més interessant un reaprofitament del que tenim que no destruir