Conegut potser sobretot com a periodista de ràdio, de premsa i de televisió, Jordi Llavina és tanmateix fonamentalment un escriptor important, que ha guanyat premis literaris com el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el València de la Institució Alfons el Magnànim, el Vicent Andrés Estellés dels Octubre o el de la Crítica "Serra d'Or". Autor de llibres tan reeixits en prosa com Londres nevat o en vers com Dietari d'un setembrista, ara n'acaba d'aparèixer a Poesia 3i4 un impressionant Vetlla, una mena de poema narratiu o de novel·la en vers on fa un colpidor inventari d'episodis personals i emocions a partir d'un exemplar de vell d'un llibre amb el títol The Pillow Book que una noia li va regalar fa vint-i-sis anys. Se'm fa inevitable de pensar en l'esplèndida pel·lícula homònima de Greenaway, on s'escriuen històries damunt la pell. El llibre, que va ser territori compartit de literatura i de vida amb la noia que l'hi va donar (Llavina hi diu: "en el meu llibre, s'hi va viure"), ara és un oceà de records on Llavina navega per esculpir-hi l'absència, per evocar-hi amics que van morir, "per poder entendre el que he estat jo quan era jove". Llavina bateja aquesta història com a Vetlla partint de la inquietant dedicatòria que la seva amiga hi va posar: "Jo no hi seré, i tu em vetllaràs" i que tot seguit ella mateixa va esmenar ratllant-hi "em". De fet, Vetlla és un sorprenent llibre-carta en vers que s'estructura en tres parts prou diferents, on la primera és més pròpiament narrativa i la segona, on Llavina recorre a la rima, i la tercera són més estrictament líriques, encara que un sentiment profund recorre tota l'obra. Hi retrobem l'escriptor enamorat de la paraula, que la treballa minuciosament, artesanalment, com ho fa amb la tria del mot "finestrejar", el poeta d'imatges bellíssimes: "un peu -menut- en forma d'au", però sobretot hi percebem un home que, des de l'experiència esfereïda del temps, conquesta la saviesa i té el do de saber-la transmetre d'una manera commoguda: "en silenci, el bec del temps/ ens espicassa el cor, la carn", "quin estèril excés de transcendència/ solem posar en les coses quan som joves"... El llibre respira una desolació, un desemparament davant de l'anhel de lucidesa. Llavina hi confessa "He embarrancat en mi mateix", després d'haver expressat l'angoixa pel corrent incessant de la pèrdua del que hem estat, del que hem estimat: "La vida es va infectant de temps", i, més eixut: "No és veritat. Les coses moren". Però també hi prenem consciència que ens trobem davant d'un cert exercici no tan sols de memòria, sinó alhora de reconstrucció del jo. Per a un poeta, escriure és una manera de sublimar l'existència i alhora de rescatar-la, ni que sigui fugisserament, de l'abisme de l'oblit: "el qui vetlla algú que ja no hi és/ vetlla, de fet, un fantasma, el seu món/ l'olor que feia." Vetlla és un llibre que ens atrapa i que ens sap acompanyar.
