El moviment social del 15M o dels indignats està viu i ben viu malgrat el certificat de defunció que havien expedit alegrement alguns polítics i tertulians.
Dissabte passat, en multitudinàries manifestacions a Barcelona i Madrid, seguides de concentracions a la plaça Catalunya i la Puerta del Sol, es demostraven alhora les debilitats i fortaleses d'aquesta expressió del malestar de ciutadans de tota mena davant la crisi econòmica i les institucions polítiques.
Ara bé, un any després de la seva aparició, els indignats es troben en una cruïlla en què hauran de decidir entre opcions contradictòries per mantenir la flama de les reivindicacions. La primera alternativa és reforçar els distintius propis del seu origen: l'espontaneïtat de les actuacions i el caràcter assembleari en l'adopció de decisions. Aquesta aposta per seguir amb la candorosa virginitat inicial, tard o d'hora, condemna el moviment a la paràlisi. L'altra opció suposa un canvi d'estratègia: constituir una estructura organitzativa de comitès elegits i revocables en assembles que aprovin uns objectius a curt i a llarg termini. Aquesta, però, no és una orientació que compti amb el suport majoritari dels activistes. Per tant, no és una hipòtesi inversemblant que unes opcions incompatibles facin inevitable la ruptura d'aquesta incipient alternativa radical a l'actual sistema econòmic i polític.
Fins ara les consignes contra polítics i banquers han agrupat la gent amb relativa facilitat en acampades o mobilitzacions. En canvi, en els debats ha estat molt més difícil acordar un programa mínim a curt i mitjà termini. Un pas endavant ha significat, a Catalunya, el consens sobre "cinc raons per sortir al carrer": ni un euro més per rescatar els bancs; educació i sanitat públiques i de qualitat; no a la reforma laboral; per un habitatge digne i garantit i exigència d'una renda bàsica universal.
És a dir, s'ha passat de la protesta pura i dura amb un contingut que oscil·lava entre el reformisme simplista (canviar la llei electoral) i la demagògia populista (tots els polítics són part d'una elit corrupta i allunyada del poble) a un mínim comú denominador que permet imaginar un posicionament d'esquerres fonamentat en la lluita contra la desigualtat social.
Els canvis històrics sempre han anat precedits per una lenta transformació de la consciència de la gent en adonar-se que les estructures de la societat no són immutables i que existeixen alternatives a la barbàrie.
En aquest rumb se situen els aforismes dels "joves sense futur": sense casa, sense feina, sense pensió, sense por! Disposats a lluitar per una societat de tots i per a tots!
