Pacte social i fiscal

Estem davant d'una crisi social real. Un de cada cinc catalans està en el llindar de la pobresa. El país ha passat de tenir una població ocupada de les més altes de la història de Catalunya el 2006 a tenir un 22% de desocupació i un atur juvenil d'un 50%; s'ha iniciat el rumb de l'emigració en un país que ha acollit més d'un milió de persones en deu anys (1999-2009) procedents de tot el món. Qualsevol debat a Catalunya, avui, ha d'integrar elements de política internacional i europea. El context s'ha globalitzat també en política.

Una Europa que sembla voler enterrar l'Europa social nascuda després de la Segona Guerra Mundial; sense govern real; amb una moneda única, on Alemanya imposa només el camí de l'austeritat. El discurs del creixement econòmic en contraposició només al de l'austeritat d'Hollande enfront a Merkel obre la porta a l'esperança. Creixen a molts Estats europeus (França, Grècia, Itàlia...) els partits extremistes, populistes i xenòfobs.

El Govern de Mas amb els "millors" està deixant de liderar la Catalunya social. Catalunya té ara més atur, un pitjor sistema sanitari i educatiu i més desconfiança que fa divuit mesos. CiU ha abandonat els postulats socialdemòcrates, ha descartat una fiscalitat més progressiva i és un alumne avantatjat, fins i tot avançat el PP, de l'austeritat i de l'erosió a l'estat del benestar. CiU pacta amb el PP la reforma laboral i el dèficit zero. Les retallades, l'empitjorament de la situació econòmica i el pacte amb el PP comencen a erosionar la imatge i el lideratge del President Mas.

I un partit, Convergència, que acarona l'independentisme i ho fia tot al "pacte fiscal". I entretant, pacta les qüestions econòmiques amb el PP mentre festeja amb ERC.

Entretant, el PP a Espanya, un cop assolit el poder, ensenya la cara més conservadora. Vol desmuntar els sistemes universals de protecció social (en són exemple la reforma laboral o la proposta de sistema sanitari vinculat a la Seguretat social que ens porta al model franquista de Girón de Velasco) o ens retorna als setanta en concepcions de gènere i de drets civils.

Hi ha a una majoria social descontenta, indignada, sorollosa o silent. Ara, el pacte social ha de servir per a una revisió integral de la fiscalitat progressiva; per mantenir els serveis públics de qualitat i per construir un model d'economia productiva i un model cultural de base plural, que positivitzi les diferències.

Ara, el pacte fiscal que ha de permetre que Catalunya tingui els recursos i el lideratge que reclama. El 2006, amb el president Pasqual Maragall, vam intentar liderar un nou pacte entre Catalunya i Espanya amb un nou Estatut d'Autonomia que superés i actualitzés el de 1979 . L'Estatut que va aprovar el Parlament va canviar pel Pacte entre Zapatero i Mas; pel Congrés de Diputats i, sobretot, per la Sentència del Tribunal Constitucional a demanda del PP. Malgrat això, l'actual model de finançament, pactat i treballat pel president Montilla i el conseller Castells el 2009, és el millor de la història i molt millor que el pactat per Pujol amb Aznar.

Ara, un nou pacte fiscal que ha de garantir una Hisenda a Catalunya i ha de permetre pactar amb Espanya l'aportació dels catalans a l'Estat; cercar transparència i justícia en la distribució de recursos estatals; garantir la lleialtat institucional i permetre que Catalunya tingui un paper clau a Europa. És veritat que Catalunya té vocació d'Estat però el nou Estat és Europa, que ha de veure en les regions i euroregions els seus majors potencials.

Pacte social i fiscal: crec que és l'instrument per aplegar una majoria que faci prevenció de la fractura nacional i social i que retorni la confiança en el futur.?