Quan el president Zapatero va presentar les primeres mesures d'ajustament, o de reducció de l'Estat del Benestar, com vulguin, la prima de risc de l'Estat estava en 378 punts. Avui, amb un Govern del PP, que va negar qualsevol possibilitat de diàleg o de pacte de gran abast en matèria econòmica, social o laboral, voregem els 500 punts i els catastrofistes, que a Internet fan niu i es reprodueixen, parlen d'una propera intervenció econòmica.

Es diu que aquelles primeres mesures les va prendre Zapatero, que ja saben que sempre va ser un optimista recalcitrant, només després d'una trucada de l'emperador del món, misterObama, i no precisament en un to amistós. L'abast de la crisi és indubtable. I un pensa que viu en el dia de la marmota, perquè si mirem enrere quatre anys ben bons, veiem que hi ha problemes a bancs i caixes espanyols, Grècia voreja la fallida i és a frec de sortir de l'euro: la mateixa història. Quantifiquen en 25.000 milions d'euros la quantitat necessària per netejar els actius tòxics, com es diu en argot econòmic la indigestió de totxana de casa nostra.

El problema s'ha deixat podrir, sabent els directius de bancs i caixes que el poder polític difícilment adoptaria mesures dràstiques amb el sector. Als Estats Units la vivenda va baixar un 50% el primer any de la gran crisi, per reajustar el preu al llarg dels mesos, i passant moltes vivendes en zona zero de desnonaments o barris conflictius a valer uns pocs dòlars. Ja saben que allà tenen la dació en pagament, una mesura que aquí el senyor Rajoy va voler consensuar amb els bancs i caixes, i ras i curt, és paper mullat, perquè cada dia es desnonen 200 famílies a Espanya i s'acaba amb les il·lusions, i amb el futur de molts dels nostres compatriotes. Es parla molt que la gent ha viscut per damunt de les seves possibilitats, una afirmació dubtosa perquè era tot el sistema que et convidava a viure del crèdit o la hipoteca, però es diu poc fins a quin punt els nostres polítics són incapaços de llegir la realitat actual i actuar en conseqüència. A Alemanya, es redueixen uns 12 diputats per parlament dels diferents länders, uns 140 diputats menys. L'ajustament és més acceptable quan afecta totes les capes socials, inclosos els dirigents, i si tenim polítiques d'inversió. No troben? I una dada: la casa Porsche augmenta els beneficis un 52% en plena crisi. Tot un èxit, oi?