Dues estampes preocupants. El rostre de Mariano Rajoy durant les seves declaracions als passadissos del Parlament, i el d'Artur Mas en l'entrevista televisada que li va fer Josep Cuní. Rostres sofrents de dos presidents patidors, que no van transmetre esperança i optimisme, sinó preocupació. Feien la impressió que podien perdre la brúixola i la il·lusió. Que estan posant al límit els seus esforços per sortir de la crisi, i aquesta no dóna senyals d'afluixar. Llavors, un cop "fets els deures", com asseguren, busquen desesperadament la salvació en altres planejaments. Rajoy, clamant a Europa perquè ens ajudi; Mas, encoratjant a l'enfrontament amb l'Estat, a qui acusa de xuclar la sang catalana. Semblen recursos dels que se senten a la vora del naufragi. Uns parlen del "caos grec", altres d'eleccions anticipades.

Si Espanya està fent "els deures" que li imposa l'Europa de l'euro, és lògic esperar que ara ens ajudi. Que no ens ofegui amb més sacrificis econòmics i socials. Però, ja se sap, en els assumptes internacionals prevalen els interessos propis i els egoismes dels estats. La solidaritat ve de més a més, quan pot ajudar-los a ells a no enfonsar-se més. Cal reclamar la seva ajuda, ja que cap Estat sortirà sol de la crisi, en un context en què cal fer front a desafiaments globals, a la ferotge competència dels països emergents o ja emergits. Però la solució comença dins de cada país. I per això, encara que a un Govern amb majoria absoluta li toca governar, convé que ho faci amb el concurs de les forces polítiques i governs autonòmics (que també són Estat i cal comprendre'ls) amb sentit de la responsabilitat col·lectiva. Més diàleg i comunicació, i menys decrets llei. Per donar suport a la governabilitat, no per frenar-la.

I si Catalunya presumeix d'haver-se avançat en les mesures d'austeritat, és comprensible que reclami un tracte ?menys onerós i injust, dins de la solidaritat, per no perdre vigor com a motor econòmic, en interès propi i de l'Estat. Sense locomotores potents que estirin, el tren econòmic s'aturarà per a tots. Però cal dir que és una irresponsabilitat encoratjar des del Govern i els seus mitjans al que es diu un "xoc de trens" per desenganxar-se de la resta de l'Estat. En un "xoc de trens" tots hi perdríem, principalment Catalunya (com altres vegades!), que és la part més feble. I en una gravíssima crisi econòmica i social, com la que vivim, provocar ara -al marge d'ideologies i somnis històrics legítims-, una radical crisi política d'Estat, d'enorme gravetat i "conseqüències imprevisibles" (Mas), seria una cosa molt més greu (una crisi sobre una altra crisi) que una irresponsabilitat: podria ser un suïcidi col·lectiu (amb referèndum o sense referèndum).

Els rostres -darrerament mostrats- sofrents, gairebé abatuts, dels presidents Rajoy i Mas no són un bon auguri per a ningú. Menys enfrontaments i més col·laboració. Calma i sentit comú, sobretot ara.