Ala taula del costat, un home discutia amb una dona:

- Jo -li va dir- he procurat ser com un pare per a la meva filla.

- Això -va respondre ella- és com si jo digués que he procurat ser com una dona per a tu.

- I no ho has aconseguit?

- He estat una dona, no com una dona.

Llavors va arribar el cambrer i van abaixar la veu. Vaig demanar el meu gintònic i em vaig enfonsar en profundes reflexions. L'assumpte de profundes reflexions és un dir, eren més aviat superficials, en el cas que un pugui enfonsar-se en la superfície, que crec que no. Per enfonsar-te físicament necessites almenys una fondària de dos metres. Per enfonsar-te anímicament, en canvi, n'hi ha prou que t'hagis aixecat amb el dia girat. Jo estava enfonsat anímicament perquè pensava que tota la vida era un com si. Vivim com si no haguessim de morir mai. Mengem com si fos l'última vegada. Estimem els nostres fills com si fóssim els seus pares, a la nostra dona com si fos la nostra dona i a les nostres novel·les com si les haguéssim escrit nosaltres.

El paio de la taula del costat havia dit, volent-ho o no, una veritat profunda, una veritat fosca, una veritat enganxosa en l'adhesiu de la qual jo hi havia quedat atrapat com una mosca en una trampa. Les meves mans, per fortuna, continuaven lliures i amb una d'elles, la dreta, em portava el gintònic de tant en tant a la boca. Em prenia el gintònic com si fos un gintònic i no una simple porció de ginebra amb tònica. Vull dir que l'ingeria com si es tractés d'una beguda mítica, com la beguda fabulosa en què l'hem convertit.

- Tot en la meva vida -deia ara l'home de la taula del costat- ha estat una representació.

- En quin sentit? -va preguntar ella.

- En que no em creia res. He viscut com si estigués viu.

- I no ho estàs?

- És clar que no. El dolent és que també vaig morir com si morís.

La conversa va començar a fer-me por, de manera que vaig fer com que no l'estava escoltant.