P
(Li dedico aquest article al meu col·lega Josep Vergés, amb qui comparteixo i em solidaritzo en la seva denúncia contra l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, del qual jo també vaig ser víctima)
er aquesta inesgotable llista de tots el decebuts dels nostres somnis vitals. Ja s'ha acabat la mística i la poesia assassinada i massacrada pels botxins del poder dels diners. Perquè el meu poble passa fam i els poetes també. Gran frisança de tota la humanitat que ja no ens deixa ni entonar la nostra cançó de matinada sota la dutxa.
Perquè la ràdio diu, perquè la tele i els diaris ens segresten totes les energies impunement robades per anar a la feina que ja no tenim. Perquè què volen i qui és aquesta gent que ja estan "al replà de l'escala" per fotre'ns fora de casa per l'últim rebut impagat de la hipoteca? Gentada de delinqüents enriquits a costa de la nostra sang famèlica perquè ells puguin viure encara millor.
Frisança que em fa renunciar a tots els meus deliris que aquest món podria haver estat un bonic poema i no un gran fàstic quan veig atracada la meva vida i la vida de tanta gent que estimo per la frenètica avarícia d'uns homes sense pietat. I com que ja no em queda massa temps per somiar truites, jo també m'aplicaré el meu dret a la denúncia dels seus noms que tots sabem, malgrat l'al·lèrgia incontrolable que em produeix només anomenar-los, o millor, com el Misteri de la Santíssima Trinitat, a tots plegats els diré Botín (que, per cert, mai entendré com aquest prohom no es va passar mai al cognom de la seva mare, que, sense dubte, devia ser menys compromès i mès ètic).
I "ya que estoy en ello", com diuen a Madrid, gosaré sugerir-li al President Rajoy que per què no canvia la seva avorrida insistència en "los recortes" per "el Botinazo", que així tots l'entendríem millor?
Aquesta frisança només té un pal·liatiu: l'orgasme solidari amb la revolució imparable de tots els indignats.
