enric Morera i Viura, nat a Barcelona el maig del 1865 i traspassat a la mateixa ciutat el març del 1942, se n'anà de molt jove a l'Argentina, on hauria pogut fer una extraordinària carrera musical. Però no trigà a tornar a la pàtria, ja que Catalunya el necessitava. La nostra música (llegeixi's sardanes, cançons, etc.) corria el greu perill de perdre's o de caure en la vulgaritat, en el mal gust. I és que a la vinguda de fora s'havia apoderat dels teatres i "embaucava" la gent. Aleshores, arribà Morera, talment com una força de la naturalesa, i la música catalana envaí, en poc temps, tot el país. Cap racó no en quedà exclòs.
Enric Morera harmonitzà les primeres cançons populars, cada una de les quals és una veritable força mestra. Tots els grans poetes de l'època, sense excepció, treballaren per a ell. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carner, Apel·les Mestres, Joan Llongueras, Emili Guanyabens, Josep Maria de Sagarra (aquest més tard), etcètera, portaren els seus versos a en Morera, com així tothom l'anomenava familiarment, perquè els musiqués. Ah!, i també ho feren els destacats poetes rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. I d'aquesta manera, com per art d'encantament, nasqueren L'alegria que passa, La nit de l'amor, La Baldirona...., fins i tot esclatà amb La Santa Espina, que havia de donar una raó de ser als catalans. Aquesta sardana, extreta de la rondalla del mateix títol, original Guimerà (rondalla estrenada el 1907 al Teatre Principal de Barcelona i musicada, igualment, per Morera), seria prohibida per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, ja que les consideraven "independentista".
Enric Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, etc., a més de la que acabo d'esmentar. Fins i tot el temptà la sarsuela, amb l'obra Canción del naúfrago. I també compongué -ara que ho recordo- una Missa de Rèquiem dedicada a la memòria del Gran Rei En Jaume, que sempre era cantada, durant els anys 20, a l'església barcelonina de Sant Felip Neri, en ocasió de celebrar-s'hi la missa pels difunts de Col·legi d'Advocats de la capital catalana.
D'altra banda, cal ressaltar que la sardana recobrà una dignitat que Pepe Ventura, Josep SerraJuli Garreta, per exemple, li havien donat, gràcies a les excepcionals peces de Morera: L'Empordà, Les fulles seques, La sardana de les monges, Davant la Verge... La llista és realment impressionant. Llàstima que ara, amb l'excusa que la joventut vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, tret de les composicions d'alguns músics que segueixen les petjades "morerianes".
I no puc deixar de consignar, abans d'acabar aquest article, que Enric Morera fundà, quasi alhora que es creava l'Orfeó Català, el cor Catalunya Nova, format únicament i exclusivament per homes, que ell anà a cercar pels barris obrers barcelonins. Era un temps en què els Cors de Clavé es desviaven un xic massa del que Josep Anselm Clavéhavia somiat. Del Catalunya Nova, nascut el 1900 i desaparegut ara fa just un segle, que popularitzà d'alló més L'Empordà i que fou dirigit, en la seva etapa final, pel banyolí Cassià Casademont i Busquets, actualment només en resta una bandera gloriosa. Una bandera tan alta que ningú no la gosa escometre, com aquella pàtria de Ventura Gassol, que ningú no la gosà enterrar...
Enric Morera i Vira nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien el mateix ideal, que no era altre que crear una música nacional, representativa dels pobles als quals pertanyien, cosa que, sens dubte, arribaren a aconseguir.
