Josep Pla ja avisava abans del desastre: "Jordi Pujol proposà per a aquest país el sistema socialista de Suècia. Resulta, però, que de suecs n'hi ha molt pocs, poquíssims. En aquest país el que hi ha, sr. Pujol, són catalans i gent del país. Amb el programa escandinau, del qual vostè no en sap res, el sr. Pujol tracta d'ensibornar el país, perquè aquest milhomes té una ambició terrible". Efectivament Jordi Pujol no tenia, ni té, ni idea del socialisme suec. Per això tenim la crisi que tenim i ningú no sap com arreglar-la. Els catalans no som suecs i, sobretot, els polítics catalans no són suecs.
Ara que tenim el desastre aquí, gestionat pels mateixos que el crearen, va sent hora que mirem el socialisme suec, no la fantasia somiatruites de Jordi Pujol sinó el de veritat. La primera sorpresa és que qui ha desmuntat el socialisme suec han estat precisament els socialistes. A Catalunya Artur Mas es veu forçat a desmuntar el socialisme suec de Pujol, però ho fa sense saber on va. Què li quedarà per manar al Príncep de Girona Oriol Pujol?
Just quan Pujol estava més llençat al "peix al cove", és a dir inflant la Generalitat sense tenir els diners, el socialisme suec feia fallida el 1993. La bombolla creditícia i immobiliària peta, l'atur puja a dobles xifres, la divisa sueca es devalua el 20%, el deute públic arriba al 72% del PIB i el dèficit pressupostari, 11,4%. Vaja, nosaltres 20 anys després, tret de devaluar.
La solució del socialisme suec no foren retallades generals com fa Artur Mas, suposo que amb el criteri de molestar el màxim nombre de gent possible. Més aviat Suècia dissenya una política de serietat pública a llarg termini, de tants caps, tants barrets. Com diu el socialdemòcrata Göran Perssons: "Qui té deutes no és lliure". Ell ho viu a Wall Street quan els financers es burlen que la rica Suècia hagi de pidolar crèdits internacionals. Perssons posa les finances públiques com a prioritàries. Retalla prestacions d'atur i socials, canvia el sistema de pensions, redueix subvencions als municipis i, sobretot, lliga la despesa pública a l'augment de la productivitat. Puja els impostos del tabac i gasolina, augmenta les contribucions a la seguretat social, elimina deduccions fiscals i crea un impost especial als rics.
L'institut austríac Wifo troba en un estudi actual que Suècia va fer una política intel·ligent. No es va dedicar, com Artur Mas, a retallades lineals de sous públics (excepte els polítics) i de transferències i subvencions. Les retallades sueques anaven orientades a estimular el creixement. Suècia ha mantingut un criteri pressupostari d'un superàvit de l'1% sobre el PIB al llarg del cicle. La liberalització i la venda d'empreses públiques i l'entrada a la Unió Europea han impulsat el creixement a llarg termini. Al cap de tres anys, Suècia surt de la crisi. La dècada posterior, Suècia ha superat el creixement de la Unió Europea i d'EUA. Gràcies a les sòlides finances públiques, Suècia no s'ha vist afectada per l'actual crisi. La nova ideologia del socialisme suec, que evidentment liberals i conservadors han respectat, és que l'Estat no pot gastar més del que ingressa.
Artur Mas no té prou valor per desmuntar el socialisme suec de Pujol. Va ser ell, com a conseller d'economia, qui el va posar en marxa. Sabia perfectament que no hi havia prou diners -i eren temps de ràpid creixement, no de profunda crisi!-. Si fos Perssons, retallaria les conselleries i el sous (i complements) de tots els polítics a la meitat, vendria Tabasa, TV3 i totes les empreses públiques, la majoria amb pèrdues. A canvi protegiria els ciutadans, que són els que pateixen, i a més, voten. El seny del socialisme suec de Suècia no era, ni és, ni serà mai, la rauxa del socialisme suec de Pujol.
