Aquests dies, mentre les masses es distreien amb les impertinències d'una presidenta de comunitat, mentre el Rei admetia que s'havia trencat el maluc caient del llit, una paraula s'ha fet molt present a totes les cròniques i converses. La paraula és "pobres". En referència a les persones que pateixen pobresa, que estan per sota de llindar adquisitiu per instal·lar-se als llimbs de la supervivència. La paraula es pronunciava en dos fronts: un, l'estadístic, perquè les associacions que la combaten feien públiques dades d'un preocupant increment; l'altre, el televisiu, perquè es feia una marató que pretenia fer-los més visibles per combatre'ls amb almoines domèstiques. Aquest esdeveniment televisiu tenia alguna cosa de pervers, perquè el promovia la cadena pública depenent d'un Govern que, per acció o omissió, repercuteix en l'augment estadístic. Però més enllà de la consciència de cadascú, del que ajuda i del que opina, del que ho critica i del que ho defensa, hi ha la sensació que aquests "pobres" són la conseqüència d'alguna cosa nova, que també, en lloc de ser un fenomen tan vell com persistent. Sí, sempre hi ha hagut pobres, però sembla que fins que no hem vist perillar les butxaques col·lectives no ens hem mentalitzat de la seva existència. Cada vegada que aquests dies se sentia segons qui dient "pobres" sonava a descobriment arqueològic, a personatges de còmic futurista. Com si fossin una extravagància impròpia de les societats convencionals. I, curiosament, molts tertulians, quan senten la paraula, pretenen desarmar els defensors dels "pobres" apel·lant immediatament a la "demagògia", una altra paraula d'equívoca utilització.

Doncs sí, senyors, no només hi ha pobres, sense cometes, sinó que van en augment per la inoperància de determinades opcions polítiques. I els pobres mereixen alguna cosa més que la condescendència i la falsa comprensió d'aquells que només els miren de cara quan llegeixen una novel·la de Dickens.