totes les crisis tenen en comú que il·luminen la seva pròpia estètica, la seva pròpia cultura i el seu propi llenguatge que, a poc a poc, van emergint de la societat com un reflex del seu temps.
Vull cridar l'atenció sobre algunes frases que ens ha portat la crisi. És veritat que no són noves, però ens les han repetit tant que ningú les qüestiona i són un lloc comú. No obstant això, també poden veure's d'una altra manera.
La primera és "la crisi és una gran oportunitat", que hem sentit a polítics i empresaris. S'agraeix la bona intenció, però sona a escola de negocis o a llibre d'autoajuda. La veritat, la crua veritat, és que la crisi és un marró o un pal que se'ns ha vingut a sobre, que hem de gestionar i a la qual hem d'adaptar-nos. Pot ser un sarcasme dir-li o dir-nos a tantes i tantes víctimes de la crisi que aquesta és la nostra gran oportunitat. Farem el que puguem i el que ens deixin però, per favor, no ens ho venguin com si fóssim uns afortunats. És una qüestió de respecte i de consideració.
Fascina quan, amb aire solemne, se'ns sentencia que "no es pot gastar més que no s'ingressa" com si aquesta conclusió fóra el resultat de llargues i profundes reflexions. Aquesta frase és tan antiga com els diners, és en totes les religions i els nostres respectius avis ens la van repetir fins a la sacietat. L'única explicació que li trobo a aquesta gran conclusió és que el que ho diu ho acaba de descobrir, ha estat gastant més que no ingressava, normalment estava en la política o en el sector financer, és un convers i necessita repetir-s'ho i repetir-ho als altres per fer callar la seva pròpia consciència. Avís, la immensa majoria dels ciutadans d'aquest país fa molts anys que sabíem i sabem que no es pot gastar més que no s'ingressa i si ho vam fer va ser perquè els creadors d'opinió i el món economicofinancer ens van insistir fins a la sacietat a caure en aquesta temptació. Però, ironies de la vida, aquests són els que ara ens recorden que no es pot gastar més que no s'ingressa.
També ens diuen i ens repeteixen insistentment que cal ser emprenedor, que tots hem de ser emprendedors... S'agraeix una vegada més el consell però dit amb tanta perseverança i persistència sembla que el que està a l'atur ho està per culpa seva, per no ser emprenedor. Alguns ens mirem en el mirall preguntant-nos si som o no som emprenedors o prou emprenedors. Abans se'n deia capacitat d'iniciativa i la tenies en la teva vida personal o professional, dins o fora de l'empresa i estava bé, no obstant això ara sembla voler dir que et busquis la vida pel teu compte i que no esperis res d'aquells que et diuen que has de ser emprenedor. Per cert que a mi emprenedor em sona a autònom i llegeixo que en els últims quatre anys se n'han donat de baixa 550.000.
També se sent amb freqüència aquesta frase que diu "la sortida de la crisi és l'R+D+I". A la majoria dels ciutadans se'ns queda cara de tontos quan sentim que la sortida passa per l'R+D+I. Queda bé per al que ho diu, sona bé i es fa l'interessant però a tots ens queden ganes de dir-li que ens ho expliqui, que com es fa, que quant es triga i que quan recollirem els resultats i sortirem de la crisi. En aquest país tots som grans partidaris de l'R+D+I i si féssim una enquesta tots votaríem a favor o ho puntuaríem com a molt important però a l'hora de la veritat no creiem en la nostra capacitat d'investigació (que inventin ells), no tenim la paciència necessària per recollir els resultats (som un país de curt termini) i quan cal retallar despeses es comença per la investigació (ens sembla una despesa en lloc d'una inversió).
Podria continuar fent referència a la febre privatitzadora, que cal privatitzar això o allò per ingressar recursos i ajudar el país, oblidant el que l'experiència ens ha ensenyat: que al final sempre ens quedem sense els diners i sense el patrimoni. O quan amb tota solemnitat ens diuen que sortirem de la crisi, la qual cosa és una obvietat, però no ens diuen com en sortirem que és el que més ens interessa.
En fi, com que tot està confús haurem de recuperar el bon costum de pensar per nosaltres mateixos, fiar-nos el just en les frases solemnes que ens repeteixen amb motiu de la crisi, aplicar el sentit comú i contrastar-lo amb els altres. El resultat pot tenir les seves sorpreses.
