l'allioli és una salsa indiscutiblement mediterrània, tant, que encara no he trobat un madrileny que pronunciï bé el seu nom, fins i tot el policia ortogràfic de Word escriu alioli per allioli, traient-li un palet al tast de boca plena de l'ela doble valenciana. L'allioli és una salsa poderosa, però també existeix l'efecte allioli, que consisteix a dissoldre assumptes de més força i interès sota la capa igualadora d'un debat excessiu i eixordador però sense substància: pudent. L'allioli es fa respectar, bé que ho sé, ja que una vegada vaig envernissar la superfície i el cor d'una paella d'aladrocs amb tant allioli que durant una tarda vaig tenir en els budells els esclats i ascensos propis del dipòsit de magma del Vesuvi.No respectar l'allioli és el que han fet els nois de Creixell en tractar de convertir-lo en "salsa nacional catalana", una mica a la manera com el Parlament andalús va decidir, un mal dia, declarar el flamenc patrimoni andalús, quan tanta flamenqueria hi ha entre els gitanos de Vila-real, els murcians de tota mena, a Madrid i Extremadura, a Catalunya (moltíssima) i fins a Galícia i Japó. I quina mania d'encasquetar-li entorxats i bandes al que va néixer lliure i variat. La cuina pertany a qui la gaudeix, de la mateixa manera que la propietat final de la poesia és dels lectors, com ja va deixar establert el carter d'Antonio Skármeta. El primer poeta nacional espanyol va ser un "conyàs" del calibre de Núñez de Arce.?Però mentre es deixen anar tonteries sobre salses nacionals no s'assenyala amb la deguda insistència els lladres del Palau de la Música, els financers indultats de Duran i Lleida i els abusos de les participacions preferents també a la Caixa, per molt catalana que sigui. De la mateixa manera que una glopada d'alè fètid d'Esperanza-l'efecte allioli- va intentar ocultar amb traca patriòtica i monàrquica a càrrec de la final de la Copa del Rei que no serà amb amenaces -això ja ho va provar Franco- com es mantindrà a Espanya a bascos i catalans.
