resulta xocant que com més avall cau l'economia, més bé funciona el sector del luxe, ja sigui en l'àmbit de l'automoció, de les subhastes d'art, de l'alta gastronomia, de la moda o de les ofertes immobiliàries de valor estratosfèric. I així ho constatava aquest mateix diari a principis d'aquesta setmana, quan publicava la notícia que la finca en venda més cara de la demarcació de Girona es troba al cor de la Costa Brava, entre Aiguafreda i Sa Tuna, i malgrat el seu preu, set milions d'euros, no sembla que li manquin pretendents.

La cosa no ve d'ara, sempre hi ha hagut grans i selectives ofertes reservades per a una minoria, encara que per curiositat puguin resultar atractives per a tothom; el que passa és que avui la distància entre els que poden i els que no és encara més gran i cada vegada que surt al mercat un producte, una peça o una mansió d'alt preu, crida més l'atenció, perquè les diferències entre els que tenen la butxaca buida i els que la tenen plena s'han eixamplat, i probablement encara es faran més grans a mesura que el sistema econòmic i financer es vagi ensorrant, perquè de víctimes de l'economia només n'hi ha unes, les que no tenien i a les quals els varen fer creure que sí que tenien.

I és igual si els compradors son d'aquí o d'allà, una prova més que el diner no ha tingut mai fronteres. I potser que ens anem acostumant a veure, cada vegada més, vendes de luxe i compradors estrangers i a que els mitjans de comunicació se'n facin ressò, perquè allò que per a molts era habitual, ara serà singular, minoritari i fins i tot rar, atès que la majoria ho viurem com un fet exòtic, quan en realitat mai ha format part de la nostra realitat.