El proper dia 19, dimarts, el capellà-custodi del Santuari de la Mare de Déu del Far celebrarà el cinquantenari de la seva ordenació sacerdotal, acompanyat del seus familiars, els seus col·laboradors i els amics del Santuari que també som amics seus. Es tracta d'una efemèride que és just celebrar com es mereix. Mig segle de sacerdoci i més de quaranta anys de dedicació al Santuari. Ha estat una feina ingent i constant, realitzada amb vocació, devoció i despreniment, en la qual s'ha vist acompanyat i secundat per la família Aulet, d'ermitans del santuari. Dos dels membres d'aquesta família ja han deixat allí la seva vida, un d'ells encara en plena maduresa. En aquestes quatre dècades el Santuari ha experimentat notables canvis i ha adquirit una plenitud vital.
Vaig pujar al Far per primera vegada el mes de juliol de l'any 1950. Em va impressionar la bellesa i la ingenuïtat de la imatge gòtica que presidia una capella rústega i pobra en la qual hom es trobava acollit després de l'ardu caminar per les tresqueres de la muntanya. I després d'encomanar-me a la Mare de Déu, em vaig meravellar contemplant la impressionant panoràmica que s'albira des del mirador que corona el cingle. L'hostaleria era una masia com moltes de les que es troben en el nostre món rural. A l'exterior l'era amb el corresponent paller. En la planta baixa la quadra de les vaques i les eines del treball agrícola. Per una senzilla escala exterior s'accedia a la planta alta, on es trobava una gran sala que servia de menjador familiar i en la qual també s'emmagatzemaven sacs de patates i d'altres productes de la pròpia collita. Aquella peça central servia de distribuïdor de les restants dependències, les habitacions, la cuina i un petit menjador destinat als hostes, quan excepcionalment n'hi sojornava algun. Excursionistes que hi feien un àpat ja n'hi pujaven; però per passar-hi dies eren ben pocs, i pràcticament limitats al mes d'agost. També s'hi podia instal·lar algú per fer una cura de repòs durant una breu temporada. No hi havia aigua corrent. A les habitacions s'hi trobava una palangana amb la corresponent gerra d'aigua i el cubell de desguàs. Es disposava d'enllumenat elèctric, però d'una intensitat mínima.
Els pocs espais relativament planers que hi havia en les proximitats de la casa eren ben aprofitats per endegar-hi horts o minúsculs camps de conreu. L'accés en cotxe era molt difícil. La carretera d'Olot a Vic estava en pèssimes condicions i el camí des del Coll de Condreu fins al santuari només el freqüentava algun vehicle conduït per un conductor agosarat. Els ermitans quan s'havien de desplaçar recorrien a peu o en bicicleta els quatre quilòmetres i escaig que els separava de la carretera. Amagaven la bicicleta rere una ma?ta, i esperaven els pas de la Teisa si havien d'anar cap a Olot o dels cotxes d'en Pous de Manlleu si el seu destí era cap a Vic. Els diumenges i dies festius el rector de Sant Martí Sacalm pujava caminant pel grau de Santa Anna per celebrar la Missa. En les èpoques que els ermitans tenien criatures en edat escolar, baixaven a l'escola de Sant Martí amb el paquetet del dinar, per no haver de fer quatre vegades aquell costerut itinerari de baixada i pujada.
En ocasió d'una de les tempestes que en aquell indret solen ser espectaculars, un llamp va afectar profundament l'edifici. Els ermitans s'espantaren i, sense esperar un altre ensurt, buscaren una altra feina i un altre emplaçament. La imatge de la Verge va ser dipositada a Vic, i el santuari quedà tancat i abandonat. En aquell període uns desaprensius s'intruïren a la casa i continuaren la feina que l'inoportú llamp havia iniciat. Mobles i altres objectes foren llençats pel cingle. Com que la magnífica vista que s'ofereix des del mirador era la mateixa, hi continuàvem pujant. Però resultava trist i descoratjador comprovar la situació d'abandó i de desballestament del santuari. Això durà alguns anys.
Tanmateix en una de les visites que hi férem tinguérem una grata sorpresa. En arribar ens adonàrem que hi havia moviment. Ja no regnava la soledat i la desolació. Un jove capellà dirigia els treballs de recuperació. Ens parlà de realitats i de projectes. D'un laboriós present i un esperançador futur. Aquell jove i emprenedor era mossèn Josep Isern, incardinat en el bisbat de Vic, del que depèn el santuari. Portava uns pocs anys de ministeri, del que n'havia exercit un temps en una parròquia de Manresa de la qual n'era rector mossèn Jaume Camprodon, futur bisbe de Girona. Ben aviat la recuperació del Santuari passà de projecte a realitat. El 19 de març de l'any 1970 el mossèn i la família Aulet iniciaren la nova etapa de la història del Santuari. La capella totalment renovada recuperà el culte. La imatge ocupà novament el seu pedestal en una solemnitat celebrada el 27 d'agost d'aquell mateix any. Els serveis d'hostaleria estigueren novament al servei dels que ho desitjaven. Una cuina casolana, però d'alta qualitat. Un menjador acollidor i ben atès. Unes habitacions amb les condicions que els temps exigien. Aigua corrent i un enllumenat suficient. Possibilitat de neveres i conservadors. Un tracte personal exquisit. Dignitat en el culte i bon acolliment en els serveis d'hostalatge. Ja feia bo per accedir-hi a venerar la Mare de Déu, a participar en les celebracions. A fer-hi un bon dinar o a passar-hi uns deliciosos dies de descans, o també d'estudi o de meditació. I, com sempre, a gaudir de l'esplèndid panorama.
En successives visites anàrem de sorpresa en sorpresa. La carretera encara necessitava una profunda intervenció. Però un dia en arribar a mig camí entre el coll de Condreu i el Far, ens adonàrem que a partir d'allí la carretera estava asfaltada. Al cap d'un temps també es pavimentà el primer tram. També havia millorat sensiblement la carretera d'Olot a Vic. L'accés al santuari havia esdevingut còmode i sense el perill de deixar-hi el cotxe. Els serveis del santuari s'han anat posant al dia contínuament, seguint el ritme del temps que corre. L'activitat constant i sacrificada del mossèn i dels ermitans es feia notar.
L'escassetat de capellans també allí s'ha fet palesa. Mossèn Josep ha pogut continuar en el seu comés; però se li afegí la responsabilitat del santuari de Montgrony, que no queda a dues passes del Far, sinó a una distància bastant considerable, tot i pertànyer al mateix bisbat. Però ell s'hi ha desplaçat tantes vegades com ha calgut. I amb el seu esperit emprenedor hi ha donat una nova vitalitat. Darrerament encara ha hagut d'atendre alguna parròquia com també el santuari de Cabrera, però ja en el mateix entorn de Collsacabra.
Cinquanta anys de ministeri sacerdotal al servei de l'Església i més de quaranta de cordial i afectuosa atenció als amants i devots del Santuari del Far omplen gairebé tota la vida de mossèn Josep Isern.
