Cada cop la sento més distant, l'Espanya casposa, irracional i injusta, que no només necessita un "rescat" bancari. La meva desafecció fins i tot comença a superar la ràbia pels AVE que no porten enlloc, pels aeroports que no es necessiten, o pels peatges injustos que paguem no només a l'autopista. "La cosa" està agafant "tints" personals.
Fa anys que he decidit prescindir de la nacionalitat espanyola. Crec que per ésser català no em cal un passaport espanyol -aquells amb els quals combrego, també consideren els seus passaports "estrangers"-. Jo, simplement, sóc català (d'adopció, això sí) amb passaport (i cara d') alemany i aquí no passa res. Pensava jo... Fins que em va caducar la meva "targeta de residència" i la vaig voler canviar pel nou "certificat de número d'identificació d'estrangers" (NIE), un document del qual ja el nom recorda règims que pertanyen al passat i que es demana directament a la Policia Nacional -"en persona" i només a la comissaria de Girona capital-. Hi vaig anar ben preparat, amb tota la documentació que havia estat capaç d'esbrinar a Internet i que no vaig poder comprovar trucant abans, ja que les gravacions automàtiques als telèfons que faciliten als usuaris, sense distingir entre els "comunitaris" i els de la resta del món, són la millor prova del despreci que l'administració espanyola sent envers els éssers humans.
Després de comprovar que els immigrants il·legals només es reben amb tota mena d'atencions humanes i sanitàries davant les càmeres de televisió, vaig accedir al primer pis, el dels comunitaris, on em va tocar ésser "despatxat" per una funcionària que encara ha d'aprendre que cobra per prestar un servei als ciutadans. Em va obligar a parlar en castellà tot afirmant que em trobava en "territorio de España". Com que només volia fer el tràmit (i no buscar-me "líos"), vaig començar a treure papers. Ella, ni cas. "¿Quiere que le diga lo que tiene que traer?" fou tota la seva adreça. "Ha salido una nueva ley y lo que dice la página web está obsoleto desde hace tres semanas y yo no tengo la culpa, ni de eso, ni de que no funcionen los teléfonos de atención al público", em va engaltar. Fins i tot em va deixar d'atendre per parlar amb una companya a l'altra banda de la sala, òbviament sense aixecar-se de la seva cadira.
En ple segle XXI no es pot consentir aquest tracte vexatori per part d'una empleada de l'Estat, ni perdre el temps i fer quilòmetres perquè aquest sigui incapaç d'actualitzar les seves webs, ni d'organitzar, com Déu i els temps que corren manen, els serveis que està obligat a donar.
Ara viuré a Catalunya com un pròfug indocumentat, a veure què passa...
