el Centre d'Estudis d'Opinió ho ha confirmat (per cert, enquesta i notícia històrica): si demà se celebrés un referèndum per la independència de Catalunya, atenció, votaria que sí, favorablement, un 51,1 per cent dels enquestats; que no, només un 21,1 per cent; i s'abstindria un altre 21,1 per cent. I, és clar, evidentment, ara la pregunta que força gent es fa és: "Bé, i què esperem per convocar un referèndum de debò?". Bona pregunta, en efecte, què coi estem esperant per celebrar-lo, anar a votar i declarar-nos independents d'una vegada per totes de Bankia, d'en Rato, de Caja Madrid, d'Esperanza Aguirre, de la Comunitat de Madrid i del seu deute colossal, de la de València i el seu deute monstruós, de Francisco Camps, del Bigotes, de Costa, de la corrupció generalitzada de la classe política espanyola, de la conxorxa entre partits espanyols, banca i grups de comunicació d'àmbit estatal, del Tribunal Constitucional, del Suprem i de la Casa Reial? En definitiva, independitzar-nos de l'Estat espanyol en el seu conjunt?

Arribats a aquests punt sempre hi ha algú que surt i que repassant les seves notes (apuntades a mà o mentalment) ens informa que tot plegat és per culpa de la crisi, que de fet no hi ha tants independentistes a Catalunya, que això és fruit de l'emprenyada del personal amb la tisorada i amb les retallades, que el que vol la gent és pau i tranquil·litat (com si els eslovacs o els noruecs haguessin hagut de fer la guerra contra els txecs o els suecs per aconseguir la seva independència). És a dir, que si no fos per la crisi, per la por a perdre la feina i a caure en la pobresa i la marginalitat, pel temor a la sortida de l'euro d'Espanya, pel pànic a un hipotètic corralito de les entitats bancàries espanyoles, i un llarg etcètera de calamitats que ens podrien caure al damunt sent com som ciutadans (pacients súbdits administrats per autèntics pocavergonyes que després van a jubilar-se a l'empresa privada cobrant fortunes mensuals) espanyols, si no fos per tot aquest esperpent hispànic vergonyós, el sí a la independència de Catalunya no hauria arribat mai fins al 51,1 per cent. Però, mirin, en aquest cas concret, el de posar la ciutadania al límit de la seva paciència i alhora riure's d'ella, no sé pas què dir-los.

De fet, la meva opinió, tesi o teoria és que si el nostre país encara no ha assolit la independència és més per culpa d'un "enemic" intern, català, molt nostrat, d'aquí de tota la vida, molt poderós, poderós i unionista amb Espanya, que no pas per cap altra raó. Sí, d'acord, Espanya, com a Estat, amb tota la força que tenen els Estats, també hi juga un paper molt important, evidentment que sí, sobretot a l'hora de fer-nos por ("Ai, que ve Espanya! Ai que ens enviaran els tancs! Ai, l'Aznar! Ai, en Rouco Varela!"). Però aquest poder i força estatals confien bàsicament en els seus aliats unionistes catalans per fer la feina bruta de trair el país. Com? Bàsicament mentint quan parlen. Dient que l'Estat català no formaria part de la Unió Europea, que fora d'Espanya ens quedaríem sense l'euro, que esdevindríem pobres (encara més que ara?) que passaríem gana, i tot un seguit de falsedats dites tant des de dins com des dels ben engreixats entorns del PP, del PSC-PSOE o de Convergència i Unió.

Ara bé, el que no s'entén de cap manera de l'enquesta és que després d'aquesta victòria del sí a la independència, una de les següents preguntes era per quina formació política es votaria i la sorpresa llavors és majúscula, perquè no guanya cap partit independentista, sinó una coalició unionista amb Espanya com ara Convergència i Unió. O sigui, com s'entén això? Primer votem que sí a la independència amb una majoria del 51,1 per cent dels enquestats i després, responent una altra pregunta, diem que majoritàriament ho faríem pels unionistes de Convergència i Unió? Estem bojos o es que encara no hem aprés quins partits estan per la independència del nostre país (només dues formacions polítiques amb representació parlamentària) i quins per la dependència i el vassallatge denigrant amb Espanya (la resta de partits)?

Així i tot, el que trobo que frega la bogeria és especular, com s'ha fet darrerament, sobre si és possible ser independentista català i alhora anar a favor de "la roja", per una banda. I també si es podria bastir una Catalunya independent, lliure i sobirana (una república) amb, atenció a aquest deliri mental: dues llengües oficials, el català, ben evidentment, i a més el castellà (o espanyol). Aquí sí que haig de dir que, malauradament, cal reconèixer que la gent es castiga molt el cos i que es fot de tot, sovint sense saber-ho. O sigui, en èpoques de bonança econòmica, com les que hem passat, la penya s'ha drogat molt per no anar a dormir, per poder ballar tota la nit (emprenyant tothom) i per aguantar tot el dia següent, i, és clar, el cervell això ho acaba pagant amb escreix.

Sigui com sigui, celebrem que en aquesta enquesta el sí ha passat del 50 per cent per primera vegada. Amb sort, sobretot si Déu, Espanya, La Caixa, Abertis i els partits unionistes volen, potser esdevindrem independents quan s'arribi al 99 per cent.