Habitualment els ciutadans no vivim pendents de les activitats que fa el Parlament de Catalunya; tenim, en general, l´opinió que és important però no seguim dia a dia els debats. El comú de la gent sí seguim les preocupacions que esclaten al nostre voltant. Aquell que ha perdut la feina, aquell que n´ha trobat una per a tres mesos, aquell que ha canviat i que s´ha d´incorporar a una nova empresa creada fa poc i forma part de les noves generacions. Aquestes notícies i moltes altres de semblants sí que ocupen la conversa de la gent. Entretant, el Parlament fa les seves activitats i els mitjans de comunicació poc o molt en donen notícia, i, en general, quan ens aturem a escoltar el que s´hi diu, hom té la impressió que es tracta d´un joc, d´un campionat que juguen entre ells, molt acalorats, amb sobreentesos o crítiques que van o vénen i que es repeteixen sempre.
Paral·lelament, la vida de Catalunya va fent el seu camí. Per a tothom és clar que l´ofegament que pateix el finançament de la Generalitat es tradueix en forçades retallades a tort i a dret. Ja fa temps que crec que molts tenim la impressió que aquella autonomia no és més que una descentralització que Madrid paga a terminis i que lentament ha anat reduint les nostres aspiracions. Aquesta reducció pràctica de l´autonomia de Catalunya ve a través de la limitació dels recursos de què disposem i, com sia que el que mana sobre el que paguem en forma d´impostos és Madrid, cada vegada és menys el que podem fer i, sobretot, com ho podem fer.
Aquesta observació de les coses que passen és fàcil de fer, és de fet una constatació que crec comparteix la gran majoria de la població de Catalunya. En conseqüència, ens semblen un luxe asiàtic gran part dels debats que veiem programats al Parlament i que res no tenen a veure amb el moll de l´os d´aquest problema, que no és altre que ens estan ofegant econòmicament per reduir-nos políticament. Aquest és el problema que justificaria aturar-nos i fixar com a gran prioritat la seva solució. Però el campionat o el joc al qual m´he referit continua esdevenint del tot incomprensible.
La vida en aquests anys és prou complexa i difícil i la gent té prou feina amb la seva supervivència o amb la viabilitat de les seves activitats. En aquest camp, si s´observa atentament, Catalunya està essent capaç d´una profunda reestructuració o reorientació, diguem-li com vulguem, però també és clar que l´activitat personal és un valor bàsic, però no és suficient com per resoldre el gran problema polític que arrosseguem.
Cal deixar de jugar a la picabaralla permanent i ser capaços de fixar com a gran prioritat un autogovern que no depengui de les transferències que decideixen fer-nos mensualment des de Madrid amb els nostres diners.
