Resiliència

montserrat guardiola. girona.

Desconeixia totalment aquesta nominació, ni el Diccionari de la Llengua Catalana el té consignat, l'he descobert en un article de Mercè Miralles a la revista Presència en què assenyala Stefan Vunistendael, actual responsable de la Unitat d'Investigació i Desenvolupament del BICE, com a bon estudiós dels problemes existents als humans. Diu Stefan que cal buscar d'on vénen els problemes per solucionar-los i la resiliència fa buscar d'una manera constructiva i arrelada a la vida, per encarar els conflictes i buscar experiència de les persones que els han superat.

Sempre ha estat eficaç no desestimar l'experiència d'altres temps que per molt que estem vivint en altres circumstàncies històriques, econòmiques, tècniques i socials el que ens ve a dir és que la persona té unes condicions, unes potències que generen solucions. Ens trobem en uns moments en què les polítiques són força fragmentàries influenciades per ideologies distintes. Dic això perquè es parla molt de la solidesa del poble català, ens preocupa la llengua, la cultura, l'economia, i no el grau de població. Cada cop tenim més gent gran i ?menys naixements i sí, tenim un bon nombre de ciutadans vinguts d'altres llocs amb creixement infantil una vegada situats. Per tant preocupa veure com els que condueixen el país no sols no afavoreixen el creixement sinó que afavoreixen tot el que anul·la la maternitat, primer la píndola i més tard l'avortament fins al punt d'obligar els ciutadans a pagar-ho amb el seu ingrés a l'impost de la Seguretat Social. On és l'error? S'ha conceptuat l'avortament com a ideologia cristiana i per rebel·lia a aquesta estem aberrant contra el fruit de la futura generació, dret de la naturalesa humana. No som conscients de l'egocentrisme que estem fomentant, que ens porta a desestimar un poble, una societat.

Per llogar-hi cadires

lluis roig llorens. barcelona.

Comprar entrades pel 50è Festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, ha estat i és un desori. Pocs dies abans de començar el Festival, ha estat una carrera d'obstacles poder adquirir les entrades, anant primer a Informació i Turisme, i després a l'Auditori o bé a la taquilla de l'Espai Port.

Per poder comprar entrades per a l'espectacle de l'1 de juliol, no va ser possible fer-ho el dia 25 de juny, segons es va anunciar, perquè es va endarrerir per al dia 26. Per Internet no hi havia manera de fer-ho. Però el dia 26 no hi havia informàtica, només el responsable del Festival, que va obrir unes llistes manuals per a cadascun dels espectacles, per prendre nota de les entrades i llocs que cada persona volia, i assegurava que quedaven reservades, demanant el nom i el telèfon de l'interessat, per avisar del dia de recollida. A més, el dia 26, a l'Auditori, moltes persones vam haver d'aguantar una hora de cua al vestíbul, a peu dret, amb una calor asfixiant, i pudor de pintura fresca, tot per la manca d'ordinador per poder fer les llistes.

Mitja hora abans de començar l'espectacle es va poder connectar l'ordinador, ja que estava fora de servei. Però el cas és que en demanar les entrades que jo tenia reservades, estaven venudes, i qui les venia no volia saber res de les llistes fetes amb les reserves, perquè no estaven entrades (?) a l'ordinador. Tot això va suposar un desori, amb moltes protestes, etc. i un retard d'inici de l'espectacle de mitja hora. Amb un any no han tingut temps per preparar-ho bé? I quina és la imatge que es dóna del Fetival arreu? Per què han fallat l'ordinador i les reserves? S'ha de pintar el vestíbul a darrera hora? Si el director del Festival va donar la seva paraula de fer les reserves, de què va servir? Tot lamentable.

Petits estalviadors

Paquita Xarles Arnau. GIRONA.

Que és aquest clam que sentim dels nostres avis? Molts havien ?guardat amb esforç un raconet per quan arribessin la malaltia i la vellesa, i quan han arribat s'han trobat amb els diners bloquejats. Els bancs i les caixes els havien enganyat amb interessos alts i ara no els poden recuperar fins a la setena generació. Això què és? Puc explicar la meva experiència: també em va passar però amb la sort que un familiar em va advertir que havia caigut en una trampa i, com que feia pocs dies ho vaig poder anul·lar. Això se'n diu robar, i no amb guants blancs. És un atracament a mà armada. No val l'excusa que ho han donat per escrit i s'ha signat. Ja es cuiden prou bé de posar-ho de manera que la gent del carrer no ho entenguem.

Srs. polítics de tots els colors i ideologies, ja que tots més o menys heu governat, per què tots aquests directors, presidents o responsables i també alguns empleats que són els qui directament ens enganyen no són a la presó? Els ciutadans us votem i us paguem perquè governeu i poseu ordre. No deu ser que vosaltres també hi esteu ficats de quatre potes i la brutícia ja us arriba a les orelles? La nostra societat ha deixat Déu de banda, ha enterrat els valors, ha tirat per la finestra la moral i l'ètica, i així anem, només compta el diner. Hi ha coses que no es poden comprar.

Trama local

Josep Ruiz Garcia. Santa Coloma de Farners.

En Lluís Llach té una cançó que comença dient "el meu país és tan petit ..." i continua fins acabar amb "... i sempre em sabré malalt d'amor pel meu país". El meu poble és tan petit que tots ens coneixem, tenim un alcalde que es diu Antoni, molt culte però alhora pocavergonya que governa gràcies al suport que li dóna un altre noi que es diu Manel. Bé, en realitat qui mana i decideix és un altre que es diu Josep i que és qui paga i per tant mana al partit.

L'Ajuntament que regeix l'Antoni subvenciona una revista que sempre havia estat crítica amb el govern local, fos del color que fos. L'Antoni ha aconseguit domesticar-la fins el punt de convertir-la en portaveu del govern local. Els temes més punyents que l'oposició política ha denunciat, que no són pocs, no han trobat cap ressò en aquesta revista del cor en versió colomenca. L'Antoni s'entén molt bé amb especuladors i aconseguidors. Algun d'ells, el més vell, m'ha arribat a confessar que en temps de disbauxa urbanística despatxava gairebé diàriament amb l'alcalde.

Així funciona el meu poble i pel que es veu a la gent com jo, quan denunciem certes coses que passen, un gran sector de la societat alienada de Santa Coloma ens tracta de bojos i malats paranoics. Perquè l'Antoni té molt ben muntada una xarxa de complicitats i dependències que salten com dòbermans quan senten el xiulet de l'amo. I així anem tirant al meu poble. Tot i així, com diu Llach, "... jo sempre em sabré malalt d'amor pel meu poble".