el futbol és el gran esport de masses, el més concorregut en molts països i el que mou més diners; de ben fàcil comprensió ja que guanya el partit el que marca més gols. El propietari d'uns peus hàbils, que sàpiga bellugar-los bé i disparar la pilota amb punteria, talment les extremitats fossin un arc, es pot convertir de forma ràpida en un atleta ric. En temps de precarietat, que el noi aprengui a xutar esdevé una esperança per a molts pares, més engrescadora que no una carrera universitària. Quan érem petits i ens preguntaven què volíem ser de grans, la resposta era un ofici manual o una professió liberal, però ara ningú no s'espanta si el nen diu que vol ser en Messi o en Ronaldo.

Contra la duresa de la crisi un bon campionat de futbol i guanyar-lo, així la gent alleugerida pel campionat ha viscut una estona confortable, però quan tornaren entrar a la llar, allà dins els esperava la realitat i es trobaren de nou amb ells mateixos tot reconeixent la gravetat de la situació. Havien viscut dins d'un somni i durant uns dies jugaven a futbol identificats amb alguns dels grans futbolistes. Han deixat de ser ells i altrament tornen a recuperar els seus noms de veritat i les factures per pagar. Alguns comentaris ingenus s'han escandalitzat per la disbauxa propiciada pel futbol i han exclamat la frase del poeta romà Juvenal: "Panem et circenses" (pa i circ), la vella tàctica del poder per distreure la població dels problemes; han descobert la sopa d'all, l'alienació i la por han estat els recursos més utilitzats per fer creure la gent.

Una meva neboda reprotxant-li al seu marit alegrement li va dir: "Quan et vaig conèixer no t'agradava gens el futbol i en la mesura que t'has fet gran t'has convertit en un entusiasta exagerat d'aquest esport. Què us passa als homes quan us feu grans? Altres amigues de la meva edat també han vist com els seus homes en anar envellint s'han enganxat al futbol". Ell va contestar-li un xic avergonyit: "Tot és per culpa del bon joc del Barça. Efectivament no m'interessava, mes quan tothom afirmava que el Barça havia convertit el futbol en una obra d'art efímera m'hi vaig aficionar".

La pregunta també me la va formular. Li vaig respondre que abans no veia gaires partits i mai havia organitzat el dia en funció d'un partit decisiu entre el Barça i el Madrid, fins tenia mals records perquè m'evocava una situació familiar en què el pare, els germans i amics s'aplegaven davant el televisor i es comportaven com si fossin a l'estadi. Feia via de menjar per no escoltar els crits eixordadors. Sí, jo també ara miro el futbol, però tot és per culpa del Barça. Quant de mal ha fet en Pep Guardiola, aquest entrenador que confongué un esport vulgar i pedestre amb un ballet.

En Cruyff digué que l'èxit del futbol, la capacitat d'arrossegar les masses, rau en el fet de sublimar la part més humil del cos humà, els peus, que es converteixen en eines decisives. Molts esports radiquen tota la seva força i intensitat amb l'agilitat animal dels peus, no nego pas que siguin estris importants, tanmateix no crec que tota l'explicació s'ha d'atribuir a un sol factor. La lluita, l'adversari a batre, la rivalitat i l'enveja tan endinsades en el cor dels humans, l'admiració per l'agilitat física, la competició, voler guanyar i no perdre. La descàrrega de frustracions permesa en un estadi i prohibida en qualsevol altre espai social. La concepció que som els millors. També l'estima per la bellesa, per l'obra d'art acabada, però repetible, ensems, l'ansietat que potser mai més es podrà tornar a presenciar. L'afany gregari a massificar-nos, a sentir-nos tots un, la mescla de patiment i satisfacció.

Un president del Barça nomenat per en Franco, el primer dia que va ser a la llotja va preguntar: "Algú em pot dir a quants gols van?". Un company m'exposà una teoria sobre un nou reglament: s'hauria de prohibir l'empat i el partit hauria de terminar quan un equip fes el cinquè gol, com en el tennis, on l'empat no existeix. No hi hauria una duració concreta, el partit podria allargar-se o escurçar-se depenent del cinquè gol. Com a home de teatre plantejà la possibilitat que a la meitat se celebressin representacions i el públic s'adonaria que hi ha espectacles culturals amb més missatge i que no tot es resumeix a competir.

De jove vaig tenir una vida futbolística molt curta com a reserva del reserva en els juvenils. En casos excepcionals l'entrenador, en Paco, no tenia més remei que treure'm al camp a fer el préssec. Tot i així un dia per error vaig marcar un gol molt bonic i no vaig rebre cap felicitació, ja que els companys s'adonaren que havia xutat perquè un contrari m'entrava. Però vaig enganyar l'equip contrari, uns nois alts i fornits; a partir d'aquell moment van encruelir-se pegant-me coces i empentes, pensant que jo era un gran futbolista. Va ser l'últim partit de la meva vida perquè en Paco deia que em defensés i jo, poruc, quan venia un contrari no li discutia la pilota, així que decidí no convocar-me mai més. En Paco era un bon home i a la mitja part sempre ens feia beure un cigaló per escalfar-nos; una vegada en Lluís en va beure tres, molt carregats de conyac, i a la segona part després de xutar dos cops contra el nostre porter en Paco el va treure del camp. Mai l'havia vist tan enfadat i acabat el partit va fer un sermó que ens deixà clavats. Cap del grup va passar al primer equip. Tenia raó ?l'entrenador: ens agradava més la ?disbauxa que no la seriositat que exigeix el futbol.