Dissabte, dia 30 de juny, de retorn del Pelegrinatge a Lourdes, tots desitjàvem arribar puntuals a casa per veure el partit Espanya-Itàlia. Vàrem gaudir d'un gran espectacle en molts aspectes i, sobretot, de la victòria que ja molts auguraven. Mentre contemplava i gaudia de l'Eurocopa, no podia oblidar el pelegrinatge (feia només unes hores que n'havíem tornat) amb els més de dos centenars de malalts i discapacitats que foren atesos per 120 infermeres i brancadiers dels quals formaven part una nodrida representació de joves.

Entre les moltes imatges boniques que la televisió ens oferí del partit, em va semblar tendra i significativa la dels petits ?guiats de la mà dels jugadors, suposo que alguns eren els seus fills, com ensenyant-los ja a entrar al camp. Recordava que en el pelegrinatge, entre la nodrida representació de joves, n'hi havia molts de petits que havien vingut acompanyats del pare, mare, àvia... Vaig parlar amb un nen d'Olot que tenia set anys, vestit amb el jersei de l'Hospitalitat, i em digué que ja en feia quatre que venia. També vaig parlar amb en Josep Coma d'Ordis. Acabat el tercer curs d'ESO a d'Institut Alexandre Deulofeu, amb excel·lent en totes les assignatures, venia per segon any consecutiu acompanyat de la seva tia. I l'Adam, de deu anys, fill del conegut periodista Francesc Cruanyes. Venia per primera vegada amb l'àvia Roser Zafra; segurament entusiasmat també pels seus cosins i néts de la Roser, l'Arnau de disset anys i en Roger de catorze, que ja fa, em digueren, nou anys que vénen amb la mare i l'àvia. Aquests jovenets, hom els veia al costat dels malalts, acompanyant-los, parlant-los, tot estirant un carro per als que ho necessitaven.

D'aquestes imatges que tots vam poder contemplar durant el pelegrinatge, en vaig veure una d'especialment tendra i esperançadora. A mossèn Àngel Pla, totalment invident, o a mossèn Joaquim Trias, mancat d'una cama, no els va faltar mai, com a tots, la companyia d'infermeres brancadiers. A mi mateix em va plaure acompanyar mossèn Àngel fins a les piscines on ens vàrem banyar. La tendresa, però, a què m'he referit, és que vaig poder contemplar més d'una vegada que mossèn Àngel, invident totalment, anava de bracet amb en Marc i en Pol, ambdós de setze anys, alumnes del col·legi Vedruna de Girona. També els vaig veure asseguts en una terrassa prenent un refresc, i hauria desitjat tenir en aquell instant la màquina fotogràfica.

No són pas estampes com les que veiérem per televisió dels herois arribats a Cibeles on "l'eufòria tornà a ser vermella". Al pelegrinatge no hi ha protagonisme. Fetes petites excepcions, pròpies de la fragilitat humana, tots hi anem a servir. Tampoc hi ha primes, ja que tots ens paguem el viatge i l'estada. Ja que recordem Cibeles, sí que quan arribem del pelegrinatge hi ha alegria i satisfacció. Sense abús d'alcohol. Ja sé que molts us en riureu: a Lourdes es veu molta aigua i la gent se n'emporta grans quantitats.

Recordo ara que, en certa ocasió, un periodista va preguntar al Sr. Nadal, oncle i entrenador del famós tennista, si el seu nebot era un fenomen i aquesta fou la seva resposta: "El meu nebot és un noi que sap passar molt bé una pilota de tennis pel damunt d'una xarxa. Els autèntics fenòmens són els joves que se'n van a donar les seves energies a una ONG... que ajuden els altres".

M'ha agradat recordar-ho amb motiu del pelegrinatge sense menystenir naturalment el treball i l'esforç dels de "la roja", als quals tots vàrem aplaudir per la seva victòria.