J"Yo no maldigo mi suerte porque minero nací /y aunque me ronde la muerte no tengo miedo a morir; / no me da envidia el dinero porque de orgullo me llena / ser el mejor barrenero de toda Sierra Morena,?de toda Sierra Morena. (...) Soy minero, y templé mi corazón con pico y barrena; / soy minero, y con caña, vino y ron me quito las penas; / soy barrenero porque a mi nada me espanta/ y solo quiero el sonido de una taranta (...)"
(Antonio Molina)
o sóc miner perquè em sento plenament representat pels miners d'Espanya que la Madrid més revolucionària ha acollit pels seus carrers. Comparteixo amb ells la ràbia per tot el que ens estan furtant impunement els sàtrapes al servei de l'economia; comparteixo amb ells les ganes de fer quelcom per canviar el rumb d'aquest país, de la seva política i de la seva economia; comparteixo amb ells la lluita. Admiro la seva dignitat, la força dels seus passos, la justícia de les seves mirades. Només són dignes de mirar als ulls sense rubor els qui lluiten pel que és just.
Jo sóc avui miner, i paleta, i administratiu, i interí acomiadat, i jove sense feina encara, i treballador en precari, i dona de fer feines sense seguretat social, i cambrer explotat, i preuniversitari que no pot estudiar perquè no li arriben els diners, i depenent que s'ha quedat sense ajuda, i malalt en llista d'espera de cirurgia, i obrer que paga dues vegades per cada recepta...; i sóc una persona que busca una esperança per a la meva vida, per a la meva família, per al meu poble. Vinc de la terra, a la terra treballo i a la terra finiran els meus ossos. Que no em posin al davant banderes petites, banderes locals, que el que vull ara és seguir la bandera universal de tots els treballadors i treballadores.
He vist i viscut, com si hi fos, a través de les fotos que amb comptagotes s'han anat publicant, l'esplèndida marxa sobre Madrid dels miners d'Espanya, tips d'aquest fàstic d'economia capitalista, tips d'aquest fàstic de govern, tips de retallades, acomiadaments, impostos, retallades de salaris i augments d'hores, tancaments de serveis públics, universals i gratuïts, pagaments i copagaments de receptes mèdiques... Treballadors tips de pagar els excessos del capital, la deriva econòmica d'una decadència anunciada.
Aquesta marxa dels miners d'Espanya està posant tothom al seu lloc. Hi ha els sòmines de manual que com que aquesta marxa no és catalana es pensen que no els afecta; hi ha els capsigranys de tota la vida que estan convençuts que no va amb ells perquè ells tenen treball encara; hi ha persones talosses i totxes que opinen que una marxa com aquesta no serveix per a res... A tots ells, a totes elles, els convé reflexionar seriosament. No hi ha dignitat més gran que la de qui defensa el seu lloc de treball -i per tant el seu pa i el de la seva família-, i lluita braç amb braç per aconseguir millores per a tothom; no hi ha dignitat més gran que la de qui se sent solidari i practica la solidaritat. Els qui s'amaguen en l'individualisme dels guanys personals; els qui es conformen a ser explotats, espoliats i acomiadats; els qui es pensen que cal capejar el temporal i callar; no només s'allunyen de la dignitat imprescindible per poder anar per la vida amb el cap alt, sinó que estan sentenciats a ser les properes víctimes dels abusos del capital.
Aquesta marxa està servint per posar tothom al seu lloc. Per això, cal assenyalar i avergonyir els grans mitjans de comunicació del país. Mentre s'estava produint l'entrada a Madrid de centenars de miners provinents d'Astúries, d'Aragó i d'altres indrets, enmig dels crits d'ànim i solidaritat de milers de ciutadans, els mitjans de comunicació van decidir passar de la notícia i fixar-se en altres aspectes de l'actualitat. Els ho van ordenar? Tenen la llibertat d'informació limitada? Si és així, per què no pleguen o ho denuncien? No van trobar interessant l'emotiva marxa dels miners per carrers de Madrid envoltats de gent que els animava "Aquesta és la nostra selecció"? Tenen els periodistes la ment escanyolida i el pensament atrofiat? De què van?
La marxa dels miners és metàfora i és utopia. Coincideix en el temps amb el cop d'estat perpetrat -paradoxalment sense cavall- des de la tribuna d'oradors pel president del govern, el Sr. Rajoy, amb la imposició d'una sèrie de mesures antisocials, injustes i terribles per als treballadors i els ciutadans. Vostè creu que una persona malalta de vuitanta anys, cuidada per la seva filla, que ha hagut de deixar de treballar, ha de pagar els disbarats de Bankia, per posar un exemple, sense haver vist ni un euro dels beneficis que els rics s'han embutxacat? És a aquest sector de població a qui se li demanen sacrificis? Au, va! I els lladres i delinqüents tenen amnistia fiscal! Cada espanyol pagarà 415 euros més gràcies a la pujada de l'IVA. Qui comprarà què? Als funcionaris no se'ls treu la paga de Nadal, sinó que se'ls amputa 1/14 part del seu salari. Per cert, als botiguers i empresaris que potser se'ls acut pensar que ja està bé que els funcionaris paguin, que viuen massa bé, els falta l'enteniment per entendre que si els funcionaris no tenen diners per gastar, a ells els tocarà fer per Nadal molts badalls i segurament abaixar persianes...
Davant d'aquest panorama, amb la gent còmodament asseguda a casa seva, el més digne que hi ha al país avui és la marxa dels miners, la seva lluita, la seva dignitat. Jo sóc avui miner.
