sembla que les coses s'estan posant cada cop més difícils i que l'aparició de situacions conflictives és i serà una constant. Quan tot el que hem conegut fins ara s'esvaeix, el conflicte ha esdevingut una coordenada estable per explicar el funcionament de les societats.

Així, qualsevol projecte o servei que pretengui donar respostes als problemes i conflictes haurà de tenir principalment tres característiques bàsiques si vol assolir l'èxit: 1) ser senzill, 2) ser molt econòmic i, 3) ser innovador. Aquestes són les recomanacions del Massachusetts Tecnology Institute (MIT) -centre de recerca de referència mundial- a institucions i organitzacions, independentment de quina sigui la tecnologia a aplicar.

Malgrat que pugui sorprendre, així és com han actuat les administracions públiques locals catalanes en la posada en marxa de projectes per prevenir, gestionar i resoldre conflictes públics i aplicar la mediació comunitària, des del final dels noranta i principis del dos mil.

Conflictes públics de diferents àmbits -comunitari, social, escolar, immigració, seguretat, medi ambient, etc.- han trobat amb aquests projectes uns recursos complementaris als consolidats serveis municipals. Processos basats en espais de diàleg amb la implicació de la ciutadania per donar resposta a les demandes, necessitats i interessos individuals i col·lectius. Això ha comportat un guany de qualitat de l'acció de govern i de modernització de les seves administracions a través de l'assoliment de solucions més eficaces, eficients, satisfactòries i durables.

Aquest model per projectes va voler ser substituït l'any 2006 -època de molts ingressos a l'hisenda local-, per un altre que impulsava tècnica i econòmicament la creació de serveis de mediació ciutadana bàsicament a ajuntaments de l'àrea metropolitana a través de convenis amb la Diputació de Barcelona. Aquests serveis s'afegien com una estructura més dins de l'entramat de l'administració municipal, externalitzant la seva gestió i prestació a entitats privades. La resta de projectes del país subsistien amb subvencions d'altres administracions.

Avui, sense diners, s'ha vist que aquests serveis de mediació no s'haurien posat en marxa només amb els pressupostos municipals, mentre que les pràctiques anteriors eren econòmicament sostenibles per als municipis. A més, tampoc no es disposen de dades idònies i suficients dels serveis, més enllà del nombre de casos atesos, per saber veure els seus beneficis, per exemple, en la disminució de la conflictivitat o en l'estalvi de despeses per part de l'ajuntament en la gestió dels conflictes.

Què es pot fer ara? Avaluar les múltiples possibilitats que poden conformar un model que s'adapti a l'actual context, tenint en compte les característiques esmentades pel MIT: senzillesa, cost reduït i innovació.

A través de diferents estudis desenvolupats des del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la Universitat de Girona (Fundació UdG) s'han descobert algunes d'aquestes característiques i anomalies que cal potenciar i corregir, respectivament:

La senzillesa passaria per aprofitar el coneixement dels professionals de les administracions locals i de les entitats respecte la conflictivitat en els municipis i la seva experiència en el disseny i execució de projectes. S'ha d'aprofitar el que funciona, el que ja es fa i sumar el suport d'experts en Resolució de conflictes.

S'obté un cost reduït detectant duplicacions en les actuacions entre els distints serveis municipals, però també amb el que fan les entitats. S'ha de potenciar la coordinació en els despatxos i en el carrer. L'actuació ha de ser transversal i integral des del principi fins el final. I la innovació es dóna sobretot amb la formació de polítics, tècnics, però també de la ciutadania, ja que avui, malgrat les distintes responsabilitats dels uns i dels altres, el lideratge mediador ha de ser compartit.