El dia 5 de gener de 2009 escrivia en aquest espai que el número que definia l'any 2008 era el 30. Havíem descobert que vivíem el 30% per sobre de les nostres possibilitats, el 30% de l'economia vivia fictíciament de la construcció, havien baixat el 30% les vendes de les empreses i la nostra competitivitat respecte Alemanya era un 30% inferior. La recepta era clara: calia aprimar-se un 30%, fer-se més pobres. Ara la situació és més diàfana: des de l'any 1999 fins ara hem comprat més que no pas venut a l'exterior 385.000 milions d'euros (aproximadament un 30% del PIB) forat que devem íntegrament al Banc Central Europeu (337.000 milions). Quan vaig escriure això del 30% sabíem quina era la solució, tancar tot allò superflu per a l'economia, fer-la més eficient, augmentar la competitivitat de les empreses i invertir el saldo exterior exportant molt més. Ho sabíem, però els polítics i els líders sindicals i patronals no. Uns amagant el cap sota l'ala dient que no hi havia cap crisi, altres dient que el que calia era posar més llenya al foc, més endeutament per fer funcionar el consum i els empresaris demanant encara més inversió en infraestructures.

El resultat de no encertar plegats l'anàlisi, de no voler veure la realitat en un exercici de ceguesa col·lectiva, va ser que primer no s'actués, segon que es fes tard, tercer que és fes obligats per Brussel·les i quart que es feés injustament.

Si el camí s'hagués començat el 2008, amb un pacte entre tots, potser hauria sigut possible abaixar els salaris de tot el país un 15% a canvi de maneres de fer diferents a les grans empreses i als bancs. Aquest pacte podia haver anat de la mà de la baixada de certs productes i acompanyat de programes d'inversió en la modernització del teixit industrial. Llavors haguéssim aguantat bona part del teixit productiu que hem perdut en aquests 3 anys. És millor que no ens posem pedres al fetge perquè un acord així no està a l'abast de la intel·ligència del país. No només no es va fer això sinó que encara el sector públic va augmentar un 5,3% el número de funcionaris.

En el meu entorn em pregunten, estàs d'acord amb la retallada de sous de funcionaris? Sí, com també de les del sector privat i de la contenció salarial si s'escau, a canvi de retallades substancials en els salaris de les direccions i de la congelació de dividends. Estàs d'acord en el copagament sanitari? I tant, sobretot com a mesura dissuasòria a la despesa sanitària. Estàs d'acord en la pujada de l'IVA? Ho he escrit sovint aquí, l'IVA s'hauria d'apujar fins el 23% per abaixar 4 punts la cotització social de les empreses. Estàs d'acord amb la jubilació als 67 anys? No estar-hi d'acord és no voler veure quina part de la població paga el manteniment de les pensions: els treballadors entre 25 i 65 anys sostenen els jubilats entre 65 i 80 anys. Estàs d'acord en la congelació de les pensions? Almenys fins que els comptes del país no quadrin s'haurien de congelar les superiors a 800 euros. Estàs d'acord en apujar l'impost de combustibles? El preu de la gasolina i del gasoil almenys hauria de ser el de França per frenar el seu consum, primer producte en ordre d'importació. Estàs d'acord en suprimir capes d'administració? És bàsic suprimir el senat, les diputacions i els consells comarcals així com 2/3 dels ajuntaments, sense oblidar fer net en lleis i reglaments que frenen l'economia.

Tot això és el que es va fent a tranques i barranques, contradient el que s'ha dit abans i executant les ordres que venen de fora. Com que es fa sense convicció, gairebé sense saber perquè es fa, s'obliden les altres mesures que s'haurien d'acompanyar. Si només n'hi ha d'austeritat, sense cap que condueixi al creixement, la solució no estarà a l'abast. El govern de Rajoy ha demostrat la seva ineptitud esperant presentar els pressupostos després de les eleccions a Andalusia, mantenint la construcció dels trams d'AVE d'Extremadura i Galícia i evitant la rebaixa de salaris de funcionaris que ha hagut de fer quatre mesos més tard. Cal demanar la dimissió a un equip tan incompetent perquè és de suposar que tampoc serà capaç de posar en marxa una política de creixement amb les rebaixes de les cotitzacions socials, amb la creació de línies d'inversió per modernització industrial (el pressupost actual té una partida de 160 milions per a tot Espanya) i amb el foment de l'exportació resolent els embuts logístics (la sortida del port de Barcelona, el corredor Mediterrani).

Tot es va fent a deshora, quan ja és tard, però es va fent. El resultat és totalment injust, recaient el gruix del pes de l'aprimament de la societat en el col·lectiu d'aturats, creant capes marginals que mai més en sortiran.

Si un dia, només un, la nostra societat es posa a pensar què haurem de fer per tornar a donar feina, descobrirà que serà relativament fàcil donar-la als joves, perquè la majoria tenen més formació que mai a la història, però també haurà de pensar en crear feines manuals, gairebé banals, pel col·lectiu marginat. A part de crear feines amb elevada productivitat, d'alt grau de coneixement, s'hauran de preveure feines de neteja de carrers, de tala forestal, de construcció, de vigilància, de jardineria,...per donar sortida a la bossa de gent marginada talment com es fa ara amb el col·lectiu de discapacitats.

Quan em pregunten per què ara sóc optimista, quan he estat pessimista des del 2005, he de respondre perquè veig que els deures es van fent tot i que fora de temps i amb més costos, però es fan, i tard o d'hora acabaran donant fruit. Malauradament de forma injusta i massa tard, a tranques i barranques.