Pilar Rahola, insigne tertuliana, i gran pontificadora d'aquest país, acaba d'assabentar-se que el Consell de l'Audiovisual és un cementiri d'elefants que costa més de sis milions d'euros anuals. Els lectors del Diari de Girona estan més ben informats que Pilar Rahola. Fa anys que ho saben. Conèixer les xifres del CAC no és cap secret. Són públiques. Figuren cada any en els Pressupostos de la Generalitat, la llei més important d'un país, que hauria de ser d'obligada lectura per a periodistes, tertulians i opinadors. A Catalunya, en canvi, quasi ningú analitza els Pressupostos. El que passa a casa no ha tingut mai transcendència. Importa més parlar dels de fora. El CAC fa temps que és un organisme costós i prescindible, però tots els governs catalans han volgut tenir competències d'Estat -fins i tot més- amb uns pressupostos i unes recaptacions regionals. Sembla que la veda contra el CAC s'ha aixecat pel nomenament de l'expresident del PP català Daniel Sirera com a conseller. Fa anys que els partits amb pedigrí catalanista compensen els seus dirigents jubilats amb un lloc al CAC i un sou de més de cent mil euros anuals. Celebro que Rahola i d'altres hagin descobert la sopa d'all.
