quan Aznar va embolicar Espanya en una guerra absurda, il·legal i immoral, se'l veia somrient, fins i tot rialler, al costat dels seus ídols Bush i Blair. El cost econòmic, humà i social que podria tenir aquella campanya contra les fantasmals armes de destrucció massiva tant se li'n donava. Ell el que de veritat desitjava era sortir a les fotos dels diaris internacionals i engreixar la seva egolatria. I ho havia aconseguit. Les posteriors crítiques i manifestacions contra la guerra, així com la revelació de manipulacions i mentides barroeres, li relliscaven sota una gruixuda capa de cinisme. Aznar reia, somreia, mostrant les dents, com les hienes.

Ara els seus tornen a riure i a somriure com hienes, amb aplaudiments que no volen ni poden amagar l'eufòria que senten. Aquesta exhibició de triomfalisme exultant revela la cara més fosca i insensible d'aquesta dreta troglodítica, còmplice de la dictadura econòmica que s'està imposant a tort i a dret, peti qui peti. Una dictadura que la dreta (la catalana també) ven com a inevitable, necessària, imprescindible per sortir de la crisi. És curiós que els arguments recordin tant els de la guerra del seus admirats Aznar i Bush: per protegir la llibertat i la seguretat dels ciutadans, cal reduir els seus drets legals i reforçar el control de tots els seus moviments. Ara la cantarella és: per preservar la societat del benestar, cal retallar les ajudes socials, els sous, les pensions, la sanitat i l'educació. Què en queda, llavors, de la societat del benestar? Què en queda, llavors, de la llibertat? Tot plegat, es presenta embolicat amb l'insistent discurs segons el qual hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i, per tant, som nosaltres els que ara ens hem de sacrificar per salvar un sistema que, de fet, només els afavoreix a ells (amb quina subtilesa, però alhora amb quina contundent perversitat, s'ha anat introduint aquest sofisma!).

En el fons aplaudeixen perquè veuen com els seus principis neoliberals, ultraconservadors, reaccionaris i classistes es van implantant a poc a poc, però de manera implacable. Tenen la coartada de la crisi i el suport internacional, tenen uns mitjans de comunicació manipuladors i poderosos que els riuen les gràcies, i tenen la banca i els grans poders econòmics oferint-los aixopluc i sous milionaris.

Riuen i somriuen, doncs, perquè saben que tenen la paella pel mànec, que res no han de patir perquè, com les hienes, com més cadàvers hi hagi escampats més ben alimentats aniran ells.