Ara més que mai cal prendre consciència que quan demanem la gratuïtat de qualsevol servei, prestació, actuació o obra, hauríem de saber apreciar el valor i el cost que per a la societat implica. De temps immemorial s'ha sentit a dir, especialment a les nostres latituds llatines, que el comú no és de ningú, amb referència que el que és públic i gratis no requereix la nostra atenció ni cura. Greu error, que deriva i es basa en la ignorància de l'essència de la convivència i la vida en comú. La corresponsabilitat de tots és imprescindible per valorar i estimar el que és de tots i ens afavoreix a tots. Poder disposar gratis d'algunes coses o serveis no vol dir que no tinguin un cost i un valor important.
Sempre hem escoltat dir que tot allò que no ens costa guanyar no solem apreciar-ho. Malauradament, la cultura del bé comú, la defensa de tot el que és públic, mai ha tingut un arrelament potent entre nosaltres. L'individualisme esterilitzant i l'egoisme insolidari són enemics de tot el que sona a comú i públic. I fins i tot, sembla que des de les administracions públiques es desconfiï, en aquests temps de turbulències econòmiques i ètiques, del que és públic. Es lloa, desvergonyidament, la gestió privada de determinats serveis públics, es desconfia dels servidors públics, i es proclama l'eficiència d'aquests serveis quan estan en mans privades.
No podem admetre el descrèdit de tot el que és públic, no podem consentir el desballestament del que és comú, no podem restar impassibles davant decisions i proclames contra la gratuïtat de determinats serveis. Caldrà cultivar i fomentar el compromís i la cultura del que és públic, del que és de tots. Tots hi hem contribuir, tots hem de cuidar el que és de tots, tots hem de ser responsables d'allò que tenim al nostre abast, perquè tots hem de ser protagonistes de la nostra societat. Els nostres carrers, les nostres places, les instal·lacions públiques, el mobiliari urbà, l'enllumenat públic, la sanitat pública, l'escola pública, el transport públic, les universitats públiques, el servei públic de justícia, els funcionaris públics, etc. són inversions importantíssimes que cal cuidar, cal mimar, cal respectar i cal valorar. La seva gratuïtat o semigratuïtat, no els resta valor, més aviat incrementa el seu valor des de l'òptica de la solidaritat i la fraternitat, que cohesionen i donen sentit a la vida en comú, constituint un mitjà eficient de redistribució de la riquesa, que generem entre tots, un instrument a favor de la inclusió social i contra la discriminació, i una garantia de servei per a tothom, prescindint del seu origen, la seva extracció social o la seva situació econòmica.
Com diu l'article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, ja que aquesta és la que li garanteix el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. Gratis no vol dir que no tingui un cost econòmic, tot i que no ho paguem individualment. A la societat, als nostres ajuntaments, a les nostres administracions, a tota la ciutadania, els serveis públics, els béns públics, el patrimoni comú, des dels carrers a les escoles i universitats, des de la sanitat als serveis policials, des del mobiliari urbà fins a les biblioteques, etc. ens costen molts i molts diners. N'hem de prendre consciència i hem de col·laborar perquè la cultura del que és públic i es comú és un tresor que no podem vendre ni malmetre. Tots hem de contribuir, perquè tots tenim deures envers la comunitat, sigui la comunitat de veïns, el barri, el municipi...
