Fa dos diumenges que vaig a cala Montgó i sortint de l'aigua a velocitat de mínima olímpica, per l'amenaça que un cagarro m'engoleixi (he dit bé: no pas jo a ell com seria normal, ja que a la vista de les seves dimensions tinc les de perdre). Després de 49 anys evacuant-ne diàriament els distingeixo bé i puc assegurar que no era el mateix exemplar en les dues ocasions, tot i que no sé si seria pitjor saber que els cagarros són a Montgó una espècie protegida que s'hi manté durant tota la temporada, o estar segur que cada setmana s'hi renoven les existències. Mentre els banyistes discutien si l'objecte flotant era una boia o el cadàver d'un cetaci, la bandera blava assegurava que sorra i aigua eren de màxima qualitat (res estrany: fa un any em vaig clavar una ampolla trencada a la mateixa platja i la bandera ho negava, impertèrrita).

En lloc de cremar banderes espanyoles, els uns, i estelades, els altres, hauríem d'ajuntar-nos i cremar totes les blaves que hi ha les platges, per falses i enganyoses. Unes banderes blaves que cada estiu ajuntaments -i premsa: mea culpa- ens refreguen per la cara com si tinguessin cap valor. He buscat a Internet qui les lliura -una entitat anomenada Adeac, no pensin en Greenpeace ni Ecologistes en Acció- i, sobretot, qui forma el jurat que les atorga: comunitats autònomes, federació de municipis, fundacions (sense determinar, com si hi entressin des de la de La Caixa a la Faes) i ministeris. No és estrany que sigui tan fàcil aconseguir banderes blaves si el jurat és el principal interessat que n'hi hagi a centenars. Tindrien més valor si en regalessin una per cada tres tapes de iogurt.

El cercle blanc que hi ha enmig de la bandera no és el dibuix d'una onada, sinó la boca de l'administració rient-se -un cop més- de tots nosaltres. I issar-la mentre cagarros com icebergs posen en perill la navegació, no és més que la correcta interpretació d'un dels requisits bàsics per aconseguir la bandera: que la platja ha d'estar totalment preparada per a una ràpida evacuació.