Enmig d'aquesta crisi, s'ha demostrat definitivament que les democràcies -totes, però sobretot les comprades per quatre quartos sota tutela de l'OTAN- no serveixen per a res. Absolutament per a res. Sí, és clar, la gent pot escriure articles expressant el seu rebuig a la política antisocial del govern, es poden fer tertúlies a la tele i exposar diferents punts de vista... Hom es pot manifestar (dintre d'un ordre; un ordre cada vegada més estricte), pot reunir-se (de manera regulada) i altres coses que amb Franco no s'haurien pogut fer. Però un cop expressat i dit tot això, què? Democràcia, per fer què? Ha millorat l'estatus de cada ciutadà, que és del que es tractava? Viu més bé la gent amb sis administracions democràtiques al damunt (Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal, Generalitat, Govern de l'Estat i Parlament Europeu)?... Hi ha polítics honrats? I tant! Només faltaria que entre els milers que són no hi hagués gent compromesa i competent! El problema és més profund: aquest país no ha abandonat ni el barroc, ni la picaresca, ni l'esperpent.

Amb la democràcia no només no s'han eradicat la picaresca, l'especulació, la injustícia social, les desigualtats i les estafes, sinó que han crescut. "Ara se saben i abans no", pot dir algú justificant la democràcia. Ja, però quanta gent va a la presó avui? Montull? El príncep? Rato?... La "solució" que ha trobat el govern del PP per reduir l'estafa a Hisenda i al país és una amnistia fiscal als més rics i estafadors que és absolutament vergonyosa. Heus aquí, però, que en aquest país ni això no ha funcionat perquè no hi ha cap defraudador espanyol que sigui un burro integral i no pensi que aquest any sí, només pagarà un 10%, però que l'any que ve ja cal que es calci. L'especulador ni és tonto ni descansa. Els pisos a Girona han baixat una mica el preu, però encara estan molt per sobre del seu valor real. Hi ha botigues que serveixen per blanquejar capital. Hi ha negocis que n'amaguen d'altres. Es trafica amb quasi tot i tothom ofereix la possibilitat de pagar en negre.

Al nostre país, ara mateix no està en joc només un model econòmic determinat: en aquesta crisi (bàsicament de valors) és en joc la manera com s'organitza la societat. La democràcia -venuda com a panacea- té moltíssims defectes; el més important, que es ven al capital d'una manera descarada. La corrupció observada en els darrers deu anys a Espanya ( i en altres països europeus) no és pas menor que la que s'atribuïa als règims marxistes burocratitzats de fa uns anys. Tots sabem de casos de nepotisme, de casos de prevaricació, de casos de corrupció. Aquesta és una petita mostra del nivell de corrupció oficial i destapada: el cas Palau, amb 35 milions desviats; el cas Palma Arena, amb 60 milions de sobrecost en les obres; el cas Undargarin, amb 3,6 milions desviats; el cas Gürtel, amb 5 milions en contractes públics adjudicats de manera tèrbola; el cas Pretòria, amb 20 imputats; el cas ERO a Andalusia, amb 143 irregularitats als ERO; el cas Campeón, amb 200.000 euros lliurats a José Blanco, ministre; el cas Llicències de Ciutat Vella, amb 82 llicències agilitzades per la trama; el cas Minutas, amb 6 milions facturats per Del Nido, president del Sevilla; el cas Malaya, amb 95 processats... Això per no parlar dels històrics: Filesa, Roldán, Gescartera, Rumasa, Kío, Afonsa i Fórum Filatélico, Ibercorp, Urralburu, Fidecaya, Eurobank, Banca Catalana...

Miguel Hernández és un dels més grans poetes que ha donat Espanya. En els seus orígens humils -humilíssims- i en la seva escala de valors i consciència, rau la força dels versos que escriu amb deliciós estil. Li cedeixo en aquestes línies la paraula perquè no sabria jo, ni en mil anys, escriure i descriure amb tanta rotunditat i bellesa el que sento, el que penso, el que vull dir.

"Vientos del pueblo me llevan,/ vientos del pueblo me arrastran,/ me esparcen el corazón/ y me aventan la garganta./ Los bueyes doblan la frente,/ impotentemente mansa,/ delante de los castigos:/ los leones la levantan/ y al mismo tiempo castigan/ con su clamorosa zarpa./ No soy de un pueblo de bueyes,/ que soy de un pueblo que embargan/ yacimientos de leones,/ desfiladeros de águilas/ y cordilleras de toros/ con el orgullo en el asta. /Nunca medraron los bueyes/ en los páramos de España./ ¿Quién habló de echar un yugo/ sobre el cuello de esta raza?/ ¿Quién ha puesto al huracán/ jamás ni yugos ni trabas,/ ni quién al rayo detuvo/ prisionero en una jaula?/

Asturianos de braveza,/ vascos de piedra blindada, /valencianos de alegría/y castellanos de alma,/ labrados como la tierra/ y airoso como las alas;/ andaluces de relámpagos,/ nacidos entre guitarras/ y forjados en los yunques/ torrenciales de las lágrimas;/ extremeños de centeno, /gallegos de lluvia y calma,/ catalanes de firmeza, / aragoneses de casta, /murcianos de dinamita/ frutalmente propagada,/ leoneses, navarros, dueños/ del hambre, el sudor y el hacha,/ reyes de la minería,/ señores de la labranza, / hombres que entre las raíces, /como raíces gallardas,/ vais de la vida a la muerte,/ vais de la nada a la nada: yugos os quieren poner/ gentes de la hierba mala,/ yugos que habéis de dejar/ rotos sobre sus espaldas./

Crepúsculo de los bueyes/ está despuntando el alba./ Los bueyes mueren vestidos/ de humildad y olor de cuadra:/ las águilas, los leones/ y los toros de arrogancia,/ y detrás de ellos, el cielo/ ni se enturbia ni se acaba./ La agonía de los bueyes/ tiene pequeña la cara, / la del animal varón/ toda la creación agranda./ Si me muero, que me muera/ con la cabeza muy alta./ Muerto y veinte veces muerto,/ la boca contra la grama,/ tendré apretado los dientes/ y decidida la barba./ Cantando espero a la muerte/ que hay ruiseñores que cantan/ encima de los fusiles/ y en medio de las batallas".

Ho sabria escriure més gros, però no pas més clar.