Us explicaré un conte. Antigament la gent quan volia fer el viatge de la vida, anava a buscar un tren a una estació. Allí hi anava tothom, el ric i el pobre. El ric anava en primera classe i el pobre en tercera, però tenien una única locomotora i tots anaven a una altra estació, si pel camí el tren s'aturava tots tenien l'interès comú que s'arreglés, tots arribaven junts a una altra estació. Podia passar que desenganxessin un vagó de primera i aquest anés més lluny, a una altra estació. En general, però, a les andanes de l'estació arribaven tots i si havien d'anar un altre indret, en un altre tren, hi anaven junts.

Si el tren no hi era, s'espatllava i es quedava pel camí, hi havia protestes. Com és que no hi ha el tren! Rics i pobres tenien interessos comuns en què el servei de trens funcionés correctament.

Avui tot ha canviat, avui tothom es creu lliure. Cada persona té un cotxe, això sí, els rics tenen un Mercedes i els pobres un Seat Panda. Cada un surt quan vol, es té la sensació que tothom té molta més llibertat.

El pobre a la primera rotonda endevina la sortida, però a la segona, a la tercera o a la quarta, es perd. Si té un mòbil per demanar ajuda, un cop surti del barri no tindrà cobertura. Cansat de donar voltes i no arribar enlloc, es para. Al final, derrotat, algun ciutadà de bona fe avisarà el RACC de la vida: els serveis socials, subsidis, etc. Cap cot torna a casa enfonsat, no ha estat capaç d'arribar enlloc: és un fracassat.

Aquí comença a passar, les autoritats han reduït la prestació d'atur amb l'argument que la gent busqui treball, com si hi hagués res a fer amb quasi sis milions d'aturats! És el camí alemany, on l'atur és molt baix perquè hi ha set milions de persones que treballen amb sous de 400 euros, o als EUA, on no hi ha aturats sinó autònoms sense feina.

S'ha buscat que s'interioritzés el fracàs social com un fracàs personal. I és clar, el fracàs social comporta protestes socials, però el fracàs personal el més normal és que acabi medicalitzant-se. Aquesta és la raó que a Catalunya els medicaments més usats ?siguin ja els psicotròpics. Qualsevol camí de sortida ha de passar per recuperar la dignitat que suposa la consciència de ser classe treballadora. Tota la resta són sopars de duro.