Amb el funcionariat està succeint el mateix que amb la crisi econòmica. Les víctimes són presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per desviar responsabilitats, ficant-los mà a la butxaca i a l'horari laboral dels qui inútilment proclamen la seva innocència. Aquí, amb l'agreujant que en ser unes víctimes selectives, persones que treballen per a l'Administració pública, la resta de la societat també les posa en el punt de mira, com a part del deute que se'ls ha vingut a sobre i no com una part més dels qui pateixen la crisi. La baixada salarial i l'increment de jornada dels funcionaris s'aplaudeix de manera immisericordiosa, amb el satisfet somriure dels governants per veure ratificada la seva decisió.
Darrere de tot això hi ha una ignorància supina de l'origen del funcionariat. S'enveja el seu estatus -i per això es critica-, l'estabilitat que ofereix en l'ocupació, la qual cosa en temps d'atur i de precarietat laboral és comprensible; però aquesta permanència té la seva raó de ser en la garantia d'independència de l'Administració respecte de qui governi en cada moment; una garantia que és clau a l'Estat de dret. En coherència, s'estableix constitucionalment la igualtat d'accés a la funció pública, d'acord amb el mèrit i a la capacitat dels concursants. L'expressió de guanyar una plaça "en propietat" respon a la idea que al funcionari no se'l pot "expropiar" o privar de la seva ocupació públic, sinó en els casos legalment previstos i mai per capritx del polític de torn. Cert que no pocs funcionaris consideren aquesta "propietat" en termes patrimonials i no funcionals i s'hi recolzen per a un escàs rendiment laboral, a vegades amb el beneplàcit sindical; però això és corregible mitjançant la inspecció, sense haver d'alterar aquella garantia de l'Estat de dret.
Els que més contribueixen al menyspreu de la professionalitat del funcionariat són els polítics quan accedeixen al poder. Estan tan acostumats a prosperar en el partit a base de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es refien dels funcionaris que es troben. Amb freqüència els veuen com un obstacle a les seves decisions, com buròcrates que posen objeccions i controls legals als qui pensen que no haurien de tenir límits per ser representants de la sobirania popular. En cas de conflicte, la lleialtat del funcionari a la llei i a la seva funció pública arriba a interpretar-se pel governant com una deslleialtat personal cap a ell i fins i tot com una oculta estratègia al servei de l'oposició.
Per evitar aquest escull han sorgit, cada vegada en major nombre, els càrrecs de confiança al marge de l'Administració i de les seves taules salarials; també s'ha provocat una hipertròfia de càrrecs de lliure designació entre funcionaris, el que ha suscitat entre aquests un interès a alinear-se políticament per a accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi una consolidació del complement salarial d'alt càrrec.
El desig de crear un funcionariat afí ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris, influint en la convocatòria de places, la definició dels seus perfils i temaris i fins i tot en la composició dels tribunals. Aquesta manera dels clients d'entendre l'Administració, en si mateixa una corrupció, té molt a veure amb la corrupció econòmico-política coneguda i amb els errors en els controls per escurçar-la.
Aquests governants de tots els colors polítics, però sobretot els que es titllen de liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, carreguen contra la tropa funcionarial, sigui personal sanitari, docent o purament administratiu. Si la crisi és general, no és comprensible que es rebaixi el sou només als funcionaris i, si el que es vol és gravar als qui tenen una ocupació, hauria de ser una mesura general per a tots els qui perceben rendes pel treball siguin de font pública o privada. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el salari del funcionari, sinó l'insult personal a la seva dignitat. Pretendre que treballi mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per assenyalar-lo com a persona poc productiva. Reduir els anomenats moscosos o dies de lliure disposició -que van néixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja en res l'Administració, ja que mai s'ha contractat una persona per substituir a qui gaudeix d'aquests dies, ja que es reparteix el treball entre els companys. La mesura només serveix per crispar i desmotivar un personal que, a més de veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants l'estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi. Pura demagògia per dividir els pagans.
En contrast, els polítics en el poder no renuncien als seus assessors ni a cap dels seus generosos i múltiples emoluments i prebendes, que en la majoria dels casos mai no tindrien ni en l'Administració ni en l'empresa privada si només es valoressin el seu mèrit i capacitat. I el més greu és que no hi ha propòsit d'esmena.
No s'enganyin, la crisi no ha corregit els mals hàbits; a tot estirar, els ha frenat per falta de finançament o, simplement, ha forçat a practicar-los de manera més discreta.
